El cas de Bèlgica

29/01/11 02:00 – JUAN-JOSÉ LÓPEZ BURNIOL

“El que de veritat està dinamitant la unitat
de Bèlgica és el canvi experimentat en el pes econòmic de flamencs
i valons”

Aquest mes de gener, Bèlgica ha batut el rècord europeu de països sense govern, que fins ara tenia Holanda amb 208 dies, marca que assolí l’any 1977. Bèlgica ha superat aquesta xifra i està en vies de millorar-la amb escreix, cosa que posa en relleu que és un país d’història complicada. De fet, encara no fa dos segles que una conferència d’ambaixadors reunida a Londres –l’any 1831– reconegué la independència de Bèlgica, fins en aquell moment integrada en la monarquia dels Països Baixos, de la qual formava part –a impuls de Gran Bretanya– des que l’any 1814 es desintegrà l’imperi napoleònic. El regne dels Països Baixos era de constitució arbitrària, ja que hi convivien els catòlics belgues i els protestants holandesos, els valons del sud i els flamencs del nord. A aquestes diferències se n’hi afegien altres d’econòmiques (proteccionisme belga i lliurecanvisme holandès) i polítiques (supeditació dels belgues als holandesos en l’administració i l’ensenyament). En aquest context, la primera conseqüència de l’onada provocada pel triomf de la burgesia francesa l’any 1830 –amb la caiguda de Carles X– va ser la revolta dels belgues, que culminà amb la independència de Bèlgica, constituïda en regne –amb la dinastia de Saxònia-Coburg– i declarada neutral.

Tot aquest teixir i desteixir d’estats ha fet que Bèlgica sigui, en la imaginació popular, l’únic país d’Europa en el qual la identificació amb la localitat immediata sigui més gran que amb la regió o el país. El resultat d’aquesta realitat complexa va ser que l’Estat belga descansés en un sufragi molt restringit que atorgava el poder a la burgesia francòfona, comercial i industrial. Això feia que l’estat es mantingués unit, no per un sentit de pertinença –racionalment volgut i sentimentalment assumit– a la nació belga, sinó tan sols per un equilibri d’interessos obligats a conviure i a arribar a pactes; uns interessos representats per tres partits: catòlics, liberals i socialistes. El resultat d’aquesta fractura social va ser, des de molt aviat, que tan sols es poguessin formar governs de coalició, després de negociacions complicades i llargues. Aquestes coalicions han estat sempre inestables: hi ha hagut 18 governs entre les dues guerres mundials i 39 des del 1945. A més, els nomenaments polítics, judicials, de funcionaris, policies i militars s’han adjudicat des de sempre a clients i amics dels tres partits, mitjançà un repartiment complex i corrupte. Una primera conseqüència d’aquesta situació és que aquest sistema de patronatge generalitzat ha convertit els partits en simplesrepartidores. La segona –denunciada per Tony Judt– és encara més greu, ja que Bèlgica ha estat últimament a la primera plana dels diaris per multitud d’escàndols: l’enverinament massiu de la cadena alimentària local per una fuga de dioxina en el pinso de les gallines i en la farinada dels porcs, blanqueig de diners, suborns i comissions per a alts càrrecs, segrests, pedofília, assassinats de nens, incompetència policial i corrupció administrativa a gran escala.

Al defectuós funcionament d’un estat mancat de cohesió s’hi va afegir des del començament una problemàtica lingüística irresoluble per la radicalització d’ambdues parts. Però el que de veritat està dinamitant la unitat de Bèlgica és el canvi experimentat en el pes econòmic de flamencs i valons. La francòfona Valònia dominà en el passat, però ara es troba en un procés de decadència accelerada. La mineria, la siderúrgia, la industria metal·lúrgica i la tèxtil gairebé han desaparegut. Per contra, Flandes ha experimentat una expansió espectacular. Anvers i Gant s’han desenvolupat gràcies a la tecnologia de serveis i al comerç, afavorit per la seva situació al mig de l’arc que va de Milà al mar del Nord. El 1947, el 20% de la mà d’obra flamenca encara era a l’agricultura; avui, hi ha tan sols un 3 %. Els flamencs són més que els valons i guanyen més per càpita. El conflicte està servit.

Set revisions de la Constitució en tan sols trenta anys han convertit l’antic estat unitari belga en un estat federal d’extremada complexitat: hi ha tres regions (Flandes, Valònia i Brussel·les capital), cada una amb el seu parlament, a més del nacional; hi ha alhora tres comunitats lingüístiques, que no coincideixen amb les regions, i cada una té també els seu parlament; i les regions, per últim, estan dividides en deu províncies (5 a Flandes i 5 a Valònia), que també tenen competències administratives i de govern. La conseqüència de tot això és –en paraules de Tony Judt– que “Bèlgica ja no és un estat, ni tan sols dos, sinó un batibull d’autoritats que se superposen i dupliquen”, amb un cost econòmic altíssim que fa que Bèlgica tingui la proporció més elevada de deute públic, respecte al producte interior brut, d’Europa occidental.

Aquesta situació pot ésser valorada des de posicions absolutament contraposades. No entraré en el debat, que és inesgotable com tots aquells en què es barregen raons, sentiments i històries més o menys prefabricades. Tan sols apunto, més enllà de l’anècdota concreta, que la perpetuació indefinida de conflictes d’aquesta mena no ajuda gens al normal desenvolupament de les comunitats enfrontades. Qualsevol que sigui el seu desenllaç, és de salut pública precipitar-lo, amb la finalitat d’evitar que una malaltia crònica acabi per destruir tot el cos social. Amb el benentès que l’impediment més greu per sortir d’aquest punt mort és la mancança de coratge civil, que comença per no dir en públic el mateix que es diu en privat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s