La gota malaia està vessant

Iu Forn

Dos exemples recents: 1/ sor Salgado i la seva impertinència del “si volen diners, apugin impostos” i 2/ la vergonya d’una roda de premsa de l’entrenador del Girona on no poden formular-se preguntes (ni donar respostes) en un dels idiomes oficials d’això que anomenen “Estat”. Un cop més, calés i llengua, les dues potes que volen trencar-nos una vegada i una altra. Una altra i una.

Passada ja l’època de la pedagogia i de la paciència, hem entrat a l’era del “ja en tenim els nassos plens”. Milers de persones han creuat la línia de la prudència tan catalana (només nosaltres tenim la paraula seny al diccionari) i són ara a la banda de la rauxa (una altra paraula tan nostra). Però és una rauxa assenyada i assossegada. És la rauxa de la mani del 10 de juliol, un passeig festiu amb la família, però cridant com no havíem cridat mai fins ara que n’estem fins el capdamunt. És la rauxa d’una majoria social cada cop més nombrosa i diversa i cada cop més farta de ser insultada, menyspreada i utilitzada en una guerra d’intolerants que només ens volen a la festa si ballem les cançons que trien ells, amb els passos que volen ells, pagant nosaltres l’orquestra i amenaçant-nos de trencar-nos les cames si ens queixem. Però també una majoria social cada cop més farta dels Messies nostrats experts en posar dates impossibles a somnis tan delirants com inconsistents i   encaparrats en perseguir el ridícul amb una preocupant insistència.

Molts han volgut llegir en el famós article de l’expresident Pujol el que ell no hi deia. No, Jordi Pujol no s’ha fet independentista. En tot cas “l’han fet” independentista. A ell i al que ell representa. Però ell no parlava d’això. El que ell constatava allà era el camí pel qual transiten cada cop més catalans. No era una presa de posició personal, era la descripció d’una realitat. I qui no vulgui veure aquesta realitat, allà ell. Hi ha un nou independentisme. El formen senyors i senyores que potser no han trepitjat mai el Fossar de les Moreres un 11 de setembre i que no van cridant “visca la terra” pel menjador de casa. Són gent d’aquella que tota la vida n’hem dit “moderada”, que ha pres consciència de que el trencament emocional amb Espanya és irreversible i sense retorn, però que encara és més conscient de que per anar a la lluna primer cal tenir clar on és exactament, després cal tenir un bon equip d’experts que construeixin un coet amb garanties, cal trobar una tripulació i, sobretot, cal un centre de control capaç d’aconseguir que la missió no acabi en fracàs.

Ara som a l’era de la pedagogia. Per aconseguir que la majoria de la societat catalana faci el pas definitiu cal convèncer a la Catalunya que mira Tele 5. Aquesta Catalunya que el PP i Ciutadans volen separar de la resta perquè en la maniobra els va la pròpia supervivència. I aquesta pedagogia dels fets no han de fer-la els polítics. És feina del milió que va sortir el 10 de juliol al carrer i que tenim assumit que només es guanya amb arguments i a base de pluja fina. Dia a dia. Només així trepitjarem la lluna i podrem clavar-hi la bandera. En cas contrari, o bé ens estavellarem o bé passarem de llarg i vagarem eternament galàxia enllà.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s