Amor i matança al Caire

Diumenge, 13 de març del 2011                                Xavier Sardà    Periodista

Una musulmana del Caire manté una relació amorosa amb un cristià. Una relació que acaba provocant 13 morts i 140 ferits. Era un amor tabú que va enfrontar les dues famílies de tal manera que els pares dels dos pretendents van morir violentament. Després del funeral, un grup de musulmans va calar foc a l’església d’Atfih, al sud del Caire, i després va atacar vivendes cristianes. Els cristians coptes havien tallat uns dies abans una de les principals autopistes d’accés a la capital, i va ser llavors quan es va iniciar la baralla amb els salafistes: 13 morts i més d’un centenar de ferits.

Informació publicada en la página 10 de la secció de Opinión de l’edició impresa del dia 13 de març de 2011

Aquest succés és tràgic per ell mateix, però s’ha d’afegir que es tracta de la primera topada religiosa després de la caiguda de Mubàrak. La policia va fer ben poc o gairebé res per evitar-lo.

Fa un parell d’anys vaig ser a Jerusalem amb una família jueva; un dels fills havia mort en un atemptat quan feia la mili. Diguem que la meva connexió amb ells era perfecta fins que vaig preguntar: «¿Què passaria si la vostra filla s’enamorés d’un musulmà?» Això eren figues d’un altre paner. Després d’un inquietant silenci, el pare em va contestar: «Res si ell es convertís al judaisme». És evident que la mateixa resposta a la inversa me l’hauria donat un pare de família musulmà de Jerusalem.

Que els déus i les religions inventades per l’ésser humà serveixen per crear abismes insalvables és cosa sabuda. I que en situacions conflictives les creences són a més munició letal és evident.

Però, ¿i aquí? Com que l’orientalisme és una matèria de la història creada pel Regne Unit i França i per tant és un academicisme des de l’autoritat colonial, el que passa en aquests països ens sona a exòtic i paternalment primitiu. Violències al marge, ¿com vivim aquí els contrastos religiosos?

¿Com reaccionaria un pare català si la nena li vingués amb un musulmà creient català?

¿Com reaccionaria un matrimoni català de l’Opus Dei si el nen es volgués casar amb una noia jueva ortodoxa?

¿Com reaccionaria un rector de parròquia català a qui demanessin que bategés el fill d’un catòlic i una musulmana que porta xador?

¿Com reaccionaria un matrimoni català jueu ortodox si la nena li vingués amb un jueu ortodox d’Etiòpia de pell fosca?

¿Com reaccionaria un català d’origen palestí si la nena li vingués amb un jueu català? ¿I viceversa?

¿Com reaccionaria un matrimoni progre si el nen es fes de l’Opus Dei? ¿I si es convertís a l’islam?

L’endevina qui ve a sopar de la pel·lícula d’aquest nom segurament no està tan superat com creiem i, religió al marge, les qüestions nacionals no són menors. ¿Ens seria inicialment indiferent que els nostres fills s’enamoressin d’un romanès o d’una romanesa? ¿I del xinès o la xinesa del basar de la cantonada?

Caiem en l’etnocentrisme europeu de pacotilla pensant que la intransigència és només una cosa oriental o tercermundista. La intransigència la portem a dins i s’hi ha de lluitar en contra en el pla personal, a casa, al barri i a la ciutat de cadascú. Jo què sé…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s