L’errada histèrica

 

12/07/11  Manuel Milián Mestre

Es pot preveure el rumb dels fets en el futur immediat d’Espanya? La prospectiva és una ciència molt desenvolupada en els instituts de polemologia i també en els serveis d’intel·ligència, que, pel general, tenen la temptació subconscient d’impulsar els esdeveniments en la direcció de les seves anàlisis o objectius. No es tracta d’un refugi de la teoria de la conspiració, sinó més aviat de les dades objectives, i d’aplicar la lupa més enllà de les aparences. És per això que les hipòtesis analítiques amb aplicació prospectiva solen tenir una mica més que sentit; són senderols –sovint viaranys feréstecs–, que condueixen al camí correcte de l’antelació o de la previsió dels fets. Un govern digne d’aquest nom sempre s’atén a aitals informes o procediments, com ja aconsellava 500 anys abans de Crist el general xinès Sunzi en el seu llibre L’art de la guerra; i sobre els efectes de la prospectiva cal recordar el conegut informe L’any 2000 de Herman Khan, on s’avisava, entre altres coses, de la crisi bancària espanyola de la dècada dels 70-80 del segle passat. I va succeir. De la mateixa manera com s’han fet realitat molts dels pronòstics del professor Niño Becerra, de l’IQS.

Ara, l’espavilat Rubalcaba i el despistat PSOE, que disposen de no pocs informes prospectius i d’estudis sobre opinió pública, són conscients de l’enorme dany fet al socialisme espanyol per les erràtiques i equivocades polítiques de Zapatero. Les rates (Aído, lamentable) comencen a abandonar el vaixell i les que hi romanen (Blanco, entre d’altres) han iniciat el seguici darrere el flautista de Hamelin. Rubalcaba, el savi, gaudeix de bona cosa d’informació perquè disposa, si més no, de Policia, Guàrdia Civil, CNI i tutti quanti habiten aitals predis. L’astut Rubalcaba, però, ha descobert que no li resten rates ni ratolins al segment del centre, ni del centreesquerra; ni tan sols entre la moderació d’esquerres. És per això que dirigeix el seu verb i xorra les xarxes per traure el peix de l’esquerra resistent i irredempta, i també coherent en les aigües de Llamazares, Toxo i companys. La seva estratègia esdevé lògica, encara que imprudent, en moments de tanta gravetat de la malalta Espanya. Si ells van ocasionar la malaltia, aspiren a curar-la al marge dels protocols establerts? Boig de remat! Si en són els causants per imperícia, per matusseria, per ineptitud o per error pertinaç, que se’n vagin a casa i deixin expedit el territori per tal que uns altres menys incapaços –i amb el benefici del dubte– els substitueixin al timó de la nau a la deriva, o al quiròfan on defalleix el malalt de càncer amb metàstasis. A les societats complexes de Peter Drucker, a qualsevol mal li correspon un remei o un protocol per al seu adequat tractament (La sociedad postcapitalista).

A qui tracten de confondre aquests governants inadequats? Ni tan sols Rubalcaba i els seus informes endreçaran el rumb d’aquesta nau per l’esquerra, quan resulta evident que aqueixa esquerra és escombrada per tot arreu, ja que, exceptuant Alemanya, està mal dotada per administrar una nació al bell mig de semblants tempestes. De la crisi se n’ix per la dreta, i Déu vulgui que només sigui la dreta civilitzada, intel·ligent i creient en la democràcia com a sistema. El disbarat de 1929 ens va conduir a les dretes salvatges i de caire feixista, a una guerra despietada i a una recomposició de l’escenari bipolar amb totalitarismes socialistes d’esquerra i democràcies timorates, que va durar fins al 1989. És a dir, la Guerra Freda. És hora d’atacar els banquers, quan en el moment adequat no se’ls van exigir responsabilitats? Ès hora de propiciar dialèctiques antiempresarials, quan són els empresaris justament els qui ens van treure del pou amb les seves inversions i els seus llocs de treball? Rubalcaba i els seus socialistes s’equivoquen de nou i d’una manera greu si entenen que la seva única opció (errònia) és una radicalització per l’esquerra. Error històric i histèric, en la mateixa direcció que ja van equivocar als anys 30 de la turmentada i desorientada II República, aqueix model trencadís que tant estimen ara i en el qual va brillar la farisaica i mal calculada actitud de Largo Caballero. Si de cas, tracten de repetir el no es eso, no es eso d’Ortega? Tant de bo que l’enteniment corregeixi la visió als estrategs de Rubalcaba; en cas contrari, els empresaris hauran d’aixecar la seva veu de manera corporativa i expressar públicament el que pensen. El silenci covard condueix Grècia i Portugal només cap a una extemporània expressió de la lluita de classes. Per allà apunten el 15-M i els titellaires de la cella (els fills pròdigs de Rubalcaba?). La irrefutable realitat sobre la qual ha de fonamentar-se tota prospectiva digna d’aquest nom és que avui hi ha 1.400.000 famílies sense feina, segons Càritas, i 500.000 ja sense ingressos. Apel·lar a determinats sentiments demagògics dictamina una incorrecta lectura de les dades i estimula opcions escassament raonables.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s