Xavier Sardà

Diumenge, 17 de juliol del 2011

 

Xavier Sardà  Periodista

Imaginem-nos que un Govern està negociant amb un grup terrorista en plena treva. És evident que a aquest Govern no li interessa que enmig de la negociació es produeixi una detenció massiva de terroristes. Són detinguts un mes després.

Imaginem-nos que el Govern en qüestió ha estat d’una eficàcia indubtable en la lluita policial contra el grup terrorista i que durant la seva gestió han estat detinguts innombrables activistes i s’han desarticulat pràcticament tots els comandos. Com que el grup terrorista està contra les cordes, el Govern -com tots els anteriors- estableix negociacions per posar fi a la seva activitat mortífera.

Hi insisteixo, el grup terrorista està decapitat, i es tracta de trobar una sortida definitiva a les seves sagnants activitats.

Com que els cossos de seguretat continuen en acció, es decideix políticament que s’informi el grup terrorista d’una imminent batuda. Es fa aquest pas per evitar que tot el procés de contactes i de negociació se’n vagi en orris. Pot ser que aquest sigui el cas Faisán. Naturalment només parlo d’hipòtesis que s’haurien de provar.

Ara, el partit de l’oposició d’aquest país, que per cert guanyarà indubtablement les eleccions, té dues alternatives: tenir sentit d’Estat o muntar un sarau. Decideix muntar un sarau perquè de fet la lluita antiterrorista li importa un rave. ¿O no?… ¿O és que en realitat li importa molt?

La indignació del partit a l’oposició en aquest país ha estat enorme pel fet que una formació hereva de la branca política del terrorisme (una vegada condemnada la violència de manera clara i sense ambigüitats) hagi estat legalitzada, s’hagi presentat a les eleccions i hagi tingut un gran èxit electoral. Diuen que la decisió judicial és responsabilitat del Govern i l’acusen de connivència amb el terrorisme. És una indignació teatral però que pot amagar un verisme subconscient molt interessant.

S’entén perfectament que la gent que ha hagut de conviure amb l’amenaça de l’extorsió i l’assassinat visqui amb dolor la legalització d’aquesta formació política. S’entén i es comparteix. Però això no té res a veure amb la suposada indignació política per decret, en despatxos i des de la distància. La desesperació humana dels que han conviscut amb el terror no té res a veure amb l’intent de treure partit populista mantenint una indecent postura d’exclusivitat antiterrorista i un tèrbol joc brut amb les associacions de víctimes del terrorisme. Una cosa és el dolor i una altra de diferent el mercadeig de vots en nom seu.

Episodis com el cas Faisán creen dubtes respecte de si tota la classe política desitja el final del terrorisme. Arriba a ser versemblant plantejar-se la possibilitat que l’oposició no vulgui el final de la violència. El terrorisme crea una dialèctica diabòlica sobre la base de la qual els partits que poden governar han d’estar units sense fissures. Això és així a qualsevol país seriós. Això és així a qualsevol país vertebrat. Fora que es prefereixi la pervivència del conflicte per poder exhibir la vetusta genitalitat del patrioterisme. Jo que sé.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s