Consens trampós

 

 

Si el pacte fiscal es rebaixa perquè s’hi apunti el PSC i després perquè l’accepti Rajoy el consens serà escatològic

La Vanguardia en català | 03/06/2012

Jordi Barbeta

JORDI BARBETA

El consens és per definició una traïció a la voluntat popular expressada a les urnes. Les decisions consensuades no són les que prefereix la majoria, ni tampoc les que propugna la minoria, sempre impliquen renúncies i representen un mal menor. El consens només adquireix sentit per salvaguardar l’interès nacional superior. En aquest cas, ningú no renuncia a les seves posicions particulars, però s’aparca la confrontació partidista per no perjudicar l’interès general del conjunt dels ciutadans.

Tanmateix, a Catalunya arran del pacte fiscal, torna a utilitzar-se el consens no en benefici de l’interès general sinó com la coartada ideal per prendre-li el pèl a la gent. Ningú no ha posat en dubte que Catalunya i els catalans sortirien beneficiats amb una relació financera amb l’Estat com la que tenen els bascos i els navarresos. Probablement per això Artur Mas i Josep Antoni Duran Lleida van guanyar les seves respectives eleccions comprometent-se fins a les celles amb un acord fiscal de Catalunya amb l’Estat que permeti al Govern català recaptar i decidir què es fa amb els impostos que paguen els catalans. Si aquest objectiu que ha suscitat tant d’interès nacional es rebaixa a la meitat perquè pugui apuntar-s’hi el PSC sense que el renyi Rubalcaba, i després d’aquesta síntesi es torna a rebaixar una altra meitat en la negociació amb el Govern de Rajoy, el resultat del consens serà tan escatològic com un cagalló punxat en un bastó, que haurà costat moltes energies, no resoldrà res, i suposarà una nova traïció a la voluntat popular.

El pacte fiscal que defensa el Govern de Catalunya beneficia els catalans però no és neutral, perquè perjudica en la mateixa mesura els que ara s’aprofiten de la situació i que per tant sempre hi oposaran resistència. Sens dubte, Sevilla i Madrid, que és com dir PSOE i PP, faran front comú i el PSC i el PP català més tard o més d’hora hauran de decidir a quina banda juguen. Al principi podien escaquejar-se amb l’argument que el pacte fiscal es plantejava com un pas decisiu cap a la independència, però l’astúcia de Duran Lleida i el congrés d’Unió Democràtica els ha trinxat la coartada. Des que Duran va vetar la independència com a alternativa política de CiU, ja no existeix cap argument polític de fons perquè el PSC i el PP no actuïn a Catalunya amb la mateixa lleialtat cap als interessos dels seus votants amb què actuen els seus companys socialistes i populars del País Basc i Navarra.

Ara bé, té raó el PSC quan afirma que una proposta de sobirania fiscal així a les bones serà rebutjada immediatament per qualsevol govern espanyol, sigui del color polític que sigui. Conclusió, si per consens no ens movem de lloc i sense consens no arribem enlloc, significa que Mas i Duran han assumit un compromís tan difícil que exigirà alguna cosa més que bones paraules. Diuen ara que no tenen pla B… Alguna cosa s’empescaran, perquè, com diu el col·lega Tian Riba, d’aquesta només en sortiran bé com a herois o com a màrtirs. Alerta! També poden sortir-ne malament, però a la seva edat quina necessitat en tenen?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s