CAURÀ EL COMERÇ ENTRE CATALUNYA I ESPANYA EN CAS D’INDEPENDÈNCIA?

logo

 

 

10 October 2012

Caurà el comerç entre Catalunya i Espanya en cas d’independència?

Caurà el comerç entre Catalunya i Espanya en cas d'independència?

Entre els arguments que es fan servir per fer entrar por al cos dels ciutadans en cas d’independència, sovint es menciona la caiguda del comerç internacional. La primera reacció visceral de la gent que no vol que els ciutadans catalans decideixin és la d’apel.lar al boicot dels productes catalans. Com que de seguida s’adonen que queda fatal dir "no marxeu perquè us boicotejarem", passen a un segon argument: el fet de posar una frontera entre Catalunya i Espanya reduirà automàticament el comerç entre les dues nacions i això comportarà enormes costos, sobre tot per a Catalunya.

Els economistes Àngel De La Fuente i José Vicente Rodríguez Mora van fer unes declaracions a Catalunya Ràdio (al programa del Manel Fuentes) on explicaven que havien fet unes simulacions sobre en quina magnitud cauria el comerç entre Catalunya i Espanya en cas d’independència. Més o menys, deien que el país més “amic” d’Espanya en aquests moments és Portugal i que el comerç de Catalunya amb Espanya és 6 vegades més gran que el de Portugal. En cas de independència, doncs, el comerç de Catalunya es dividiria per sis cosa que suposaria una greu catàstrofe per a Catalunya. Repeteixen el mateix argument a un article a El Pais anomenat "las cuentas de la lechera".

El fenomen de que el comerç interregional és “més important” que l’internacional és un fenomen econòmic conegut que té el nom anglès de “home bias” (biaix a favor del comerç amb els de casa). El fenomen va ser observat per primer cop per McCallum al 1995 a les províncies canadenques: un cop es té en compte la dimensió de l’economia sembla que les províncies canadenques comercien més entre elles que no pas amb els estats dels Estats Units, encara que aquests estiguin més a la vora geogràficament.

Una part d’aquest biaix està entès i té explicacions raonables. Una altra part roman inexplicat cosa que ha donat lloc a l’anomenat “home bias puzzle” (l’enigma del biaix domèstic). Hi ha investigadors, però, que qüestionen l’existència d’aquest biaix: Anderson i Van Wincoop (2003), per exemple, diuen que els investigadors que estimen aquest biaix cometen errors economètrics importants i que, un cop corregits, el “home bias” desapareix quasi completament.

L’exercici que fan (o volen fer) DeLaFuente i Rodríguez de simular quin seria el comerç que hi hauria entre Catalunya i Espanya tot suposant el mateix percentatge que tenen ara mateix Portugal i Espanya és un exercici inútil si no se saben quines són les causes del home bias i, per tant, no se sap quines d’aquestes causes seran aplicables a Catalunya.

Per exemple, a la literatura hi ha qui diu que una part important del “home bias” es deu a que hi ha costos de canviar la seu de les empreses. Això vol dir que els aranzels o les barreres informals del passat tinguin “memòria” en el sentit que si en el passat hi havia aranzels o barreres comercials entre Estats Units i Canadà (i el tractat de lliure comerç entre Canada i els EEUU és relativament recent), les empreses que volien vendre a Canadà en aquella època es van instal.lar a Canadà i venien des d’allà. Un cop van desaparèixer les barreres, les empreses no van canviar la seva localització per la qual cosa ara sembla que el comerç entre províncies canadenques és molt més important. A mida que passin els anys i les empreses, poc a poc, vagin anant allà on els pertoca, el biaix anirà desapareixent. De fet, Helliwell (1998) troba que el biaix es va reduir a Canadà quan es va introduir el tractat de lliure comerç i s’espera que, poc a poc, vagi desapareixent.

Noteu que si aquesta és l’explicació, l’exercici de De La Fuente i el Rodríguez és completament inútil i forassenyat perquè el punt de partida de Catalunya i Espanya és un punt de partida sense aranzels i sense barreres informals i, per tant, la situació no és comparable en absolut amb la de Portugal, que era un país que sí tenia aquestes barreres i, de sobte, es van reduir quan van entrar a la Unió Europea.

Una altra explicació del biaix comercial és la de la llengua comú: és més fàcil comerciar amb gent que parla la mateixa llengua i d’aquí que el comerç intranacional sigui més gran que l’internacional. En aquest cas, l’exercici de De La Fuente i Rodríguez d’equiparar Catalunya amb Portugal tampoc té cap sentit ja que la llengua no seria un problema per als catalans (ja que tots parlem castellà) i sí en canvi és problema per als portuguesos.

Una tercera explicació és la de l’emigració interna: una bona part del comerç es fa per contactes de gent que ha canviat de província o d’estat. La idea és que és difícil crear xarxes comercials i en aquest sentit els immigrants ajuden (mira els xinesos a Barcelona com ajuden a fer comerç amb la Xina). Aquest tampoc seria un problema per a Catalunya perquè venim d’una situació on les xarxes comercials ja existeixen i no pas d’una situació en que les xarxes s’han de crear de zero i, per tant, aplicar el percentatge comercial de Portugal dóna estimacions esbiaixades a favor de trobar costos comercials excessius.

I finalment, hi ha una part del “home bias” que no s’entén. Per exemple, un ex estudiant meu, Holger Wolf va publicar al 2000 un article al Review of Ecomomics and Statistics que deia que aquest “home bias” també existia dins dels estats dels EEUU: és a dir, la gent de Nova York sud comerciava més amb gent de Nova York nord que no pas amb la gent de Connecticut encara que Connecticut està més a la vora. Això vol dir que hi ha una part del biaix que els investigadors segueixen sense entendre. I això m’inclou a mi… però també a De La Fuente i Rodríguez: i insisteixo que sense entendre el fenomen no es pot dir si aquest fenomen existirà entre una Catalunya independent i una Espanya sense Catalunya.

Conclusió, el de De La Fuente i Rodríguez és un altre interessant exercici d’economia ficció (que és la branca de la ciència ficció que s’aplica a l’economia) amb poca informació útil sobre què passaria a Catalunya en cas d’independència. En lloc d’un intent seriós d’esbrinar què passarà, jo enquadraria aquest exercici dins l’agenda política dels partits POLÍTICS que han adoptat l’estratègia de la por com a arma per a lluitar contra la independència. Al cap i a la fi, cal recordar que José Vicente Rodríguez Mora és un dels fundadors del partit Ciutadans (http://www.ciudadanos-cs.org/jsp/publico/conocenos/fundacion.do). I que consti que això no ho dic perquè pensi que els professors que donen suport a Ciutadans no tinguin dret a escriure. Ara bé, el mateix dret que tenen ells escriure el tenen els seus lectors a saber qui són i per què escriuen el què escriuen.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s