‘Divide et impera’

 

Aznar amenaça amb un xoc ètnic, però el disfressa de lluita entre tradició obsoleta i llibertat civil

 

Antoni Puigverd

ANTONI PUIGVERD

D’entre els actuals opositors a les tesis catalanistes, ningú no s’ha expressat amb més claredat, contundència i aplom bel·ligerant que José María Aznar. "Espanya només es podria trencar si Catalunya sofrís abans una ruptura com a societat, com a cultura i com a tradició. Si no es mantingués espanyola, Catalunya no podria mantenir-se unida".
Sempre que Aznar parla, l’Espanya de matriu castellana retroba el fil conductor i les seguretats essencials. Qualsevol observador que no es deixi dur pels prejudicis i per les caricatures, capta la força i la profunditat amb què Aznar sintonitza amb les classes mitjanes espanyoles. Quan manava, partint de la indiscutible força moral que li donava la lluita contra ETA, va aconseguir que la dreta es convertís en l’abanderada de la causa de la llibertat (havent estat fundada per exministres de Franco). Afalagant el capitalisme popular, també va conquerir el cor de les classes mitjanes urbanes, que van abandonar per sempre més el PSOE. Aznar va ser el primer polític espanyol que va trencar el mite fundacional de la democràcia postfranquista: el consens (transició, pactes de la Moncloa). Enterrant el consens, va instaurar l’estratègia amic-enemic.
Va morir d’èxit. El taló d’Aquil·les d’Aznar és la falta de distància irònica amb ell mateix. D’aquí l’error gravíssim de voler encolomar l’atemptat islamista d’Atocha a ETA. Allò va fer fracassar Rajoy, però no va pas ensorrar l’hegemonia ideològica del Partit Popular. Malgrat les dues legislatures de Zapatero, l’aznarisme havia quallat: no hi ha, a Espanya, cap relat alternatiu (UPyD és aznarisme al quadrat). Un liberalisme que sintetitza els llegats de José Antonio i Azaña; que refon el nacionalisme espanyol d’arrel romàntica amb el republicanisme cívic.
Poca broma, per tant, amb les declaracions d’Aznar. Són molt més que declaracions: són el dit que assenyala el camí. De quin camí parlem? De la confrontació a l’interior de Catalunya. Aznar avisa. Si el catalanisme persisteix en el procés d’emancipació, Catalunya viurà "un trencament com a societat, com a cultura, com a tradició". És evident que està parlant de conflicte ètnic, encara que disfressant-lo acuradament d’una altra mena de confrontació: la que oposa una tradició obsoleta (catalanisme) a la llibertat civil.
Aznar ha deixat el camí marcat. La màquina de FAES s’hi posarà a fons. El combat no serà entre ximplets que juguen a veure qui la diu més grossa. Serà un combat entre dues formes de liberalisme nacional. Entre dues idees de llibertat. L’objectiu d’Aznar no és convèncer aquells que ja estan convençuts, sinó articular políticament aquells que, dins de Catalunya, orfes del socialisme nàufrag, no comparteixen les emocions del catalanisme. El mite de la unitat civil catalana tindrà per primera vegada, no adversaris excèntrics tipus Vidal-Quadras, sinó una fàbrica d’idees dirigida pel campió de la confrontació i de l’estratègia amic-enemic. Divide et impera.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s