HIPOCRESIA SOCIALISTA

 

Un pronunciament necessari

ANTONI CASTELLS

Vivim temps d’efervescència, d’ebullició nacional. El que fins fa poques setmanes era un poderós corrent de fons, que només podien no veure els que prefereixen ignorar la realitat, s’ha convertit en una gran onada. La història sembla que s’acceleri i els esdeveniments se succeeixen amb una rapidesa inusual.

En situacions com aquesta, els dirigents i els partits polítics tenen una gran responsabilitat. Primer de tot, convertir aquesta efervescència, aquesta il·lusió, en projecte polític. I, després, saber quina és la prioritat de cada moment. Mai com ara cal saber estar a l’altura i recordar que els primers responsables dels nostres èxits i dels nostres fracassos som nosaltres mateixos. I hauríem de tenir ben present que malauradament la història ens diu quantes vegades, a l’hora de la veritat, no hem sabut estar-ne a l’altura.

Ara mateix, la prioritat immediata (crisi a part, naturalment) és aconseguir que al Parlament de Catalunya hi hagi una àmplia, una inqüestionable majoria que es pronunciï a favor de la celebració d’un referèndum, d’una consulta o com se n’hagi de dir, en què els ciutadans de Catalunya ens puguem expressar sobre el nostre futur en relació amb Espanya. Aquesta és la prioritat i aquest és l’objectiu immediat. És l’objectiu en primer pla, que dèiem abans.

Cal tenir-ho clar i no confondre’ns ni confondre. I això val en totes direccions. L’objectiu d’aquestes eleccions no és la independència. Plantejar-les en aquests termes seria posar el carro davant dels bous, un defecte al qual de vegades es mostra especialment propens el nostre país, que molts cops ja està guanyant la Champions de l’any que ve, abans d’haver guanyat la Lliga d’aquest any. La independència no és el que ens juguem en aquestes eleccions. El que ens hi juguem és que hi hagi una majoria indiscutible a favor de l’objectiu que he assenyalat, i mentre que és clar que tots els partidaris de la independència votaran a favor d’aquest objectiu, no tots els ciutadans que volen exercir aquest dret estan a favor de la independència. I avui cal sumar, no restar, i cal facilitar que tots els que són partidaris d’aquest referèndum, però no veuen clara la independència (i, com acabo de dir, n’hi ha uns quants), votin partits que hi estan a favor.

També val per a aquells que ara parlen de federalisme i passen de puntetes sense pronunciar-se sobre la qüestió del referèndum. Per cert, n’hi ha que sembla que només es recorden del federalisme (com una espècie de cantarella) quan trona. En aquestes eleccions no és això el que està en joc. Independència, federalisme (asimètric o no), continuar igual, tot això vindrà després. Però, ja que en parlem, haig de dir, francament, que aquells que encara continuen repetint "federalisme, federalisme, federalisme", alguns, sens dubte portats per la millor intenció, demostren una candidesa entendridora, i altres sembla que ho facin per no parlar del que ara toca.

No ens enganyem, el federalisme tal vegada pot continuar sent un bon model per a un pacte bilateral d’autogovern de Catalunya amb Espanya. Però crec que ha deixat de ser un model per a la transformació de l’estat espanyol. O, en tot cas, ha deixat de ser-ho fins que els mateixos espanyols no decideixin que volen un estat federal i no un estat unitari, centralitzat a Madrid i impregnat per tot arreu de nacionalisme espanyol. És a dir, per ser exactes, ha deixat de ser un projecte mínimament rellevant de transformació de l’estat espanyol impulsat des de Catalunya.

Però, com deia, el que es juga avui mateix en aquestes eleccions no és això. La qüestió clau a què tots els partits que s’hi presenten haurien de respondre és: ¿estan a favor que al Parlament de Catalunya hi hagi una majoria inqüestionable favorable a la consulta? I aquí no s’hi valen subterfugis, ni excuses de mal pagador, per no entrar en el fons del tema. Gairebé tots els partits s’han manifestat clarament en aquest sentit. El PSC no ho ha fet.

Parlem clar. El president Mas va cometre un error infantil i lamentable (dels pocs que ha comès al llarg d’aquest procés, val a dir-ho), quan va manifestar que el referèndum es faria dins o fora de la legalitat. Crec que va ser un error, no per un escrúpol formalista respecte a la legalitat (que s’hauria de modificar, si calgués, per permetre la solució dels problemes plantejats d’acord amb el principi democràtic, i no utilitzar-la per fer-ne impossible la solució), sinó perquè afeblia clarament les nostres posicions en un tema en què és fonamental carregar-se de raó. De flancs vulnerables, nosaltres hauríem de mirar de deixar-ne com menys millor. I el president de la Generalitat, simplement, no n’hauria de deixar cap.

Perquè em sembla clar que sigui quina sigui la resolució d’aquest conflicte, només s’hi podrà arribar a través de la negociació, per dura, exasperant i difícil que sigui, i a través del pacte, com ha succeït a Escòcia i abans al Quebec. Finalment, els conflictes només es poden resoldre de dues maneres. Per mitjà de la negociació o per mitjà de la imposició. I en aquest cas, no crec que cap de les dues parts tingui prou força per fer-ho per aquesta segona via. Bé, nosaltres no la tenim, ni l’hem tinguda mai. L’estat sí que està acostumat a imposar-se, abans que a negociar, i a fer valdre les seves raons recorrent a l’expedient de la força. Però aquesta vegada serà difícil que pugui fer-ho acudint al tipus de força que ha fet servir en el passat.

De manera que en aquesta negociació caldrà carregar-se de raó i de raons. I se’n sortirà millor aquell que es mostri més propens al diàleg i menys intransigent i intolerant. El que cometi menys errors i caigui en menys provocacions.

Així doncs, per mi queda clar que el president Mas es va equivocar. Però és que la direcció del PSC ha semblat que estava esperant la relliscada per trobar l’excusa que necessitava per no fer el que ha de fer i per no situar-se on s’ha de situar, que no pot ser en cap altre lloc que entre la majoria de ciutadans de Catalunya que volen expressar-se lliurement sobre la relació de Catalunya amb Espanya.

Aquest és el lloc que correspon al PSC. Al PSC de Joan Reventós i dels presidents Maragall i Montilla. Al PSC que va fer del seu compromís amb la causa nacional de Catalunya i amb la llibertat i la igualtat dels seus ciutadans la seva raó de ser.

En uns moments com els que vivim, en què el país haurà de pronunciar-se sobre una qüestió tan decisiva per al seu futur, el PSC ha d’estar entre els partits que defensen inequívocament la celebració del referèndum. És més, jo desitjaria que el PSC no solament figurés entre ells, sinó que fos capaç de recuperar el lloc de centralitat que mai hauria d’haver perdut. Aquestes no poden ser unes eleccions plebiscitàries, ni a favor d’una persona, ni a favor d’un partit que tracti de monopolitzar la voluntat d’afirmació nacional del nostre poble. Aquest país no necessita cap partit-nació. Aquestes han de ser unes eleccions en què el catalanisme s’expressi amb la pluralitat que sempre l’ha caracteritzat i en què les forces catalanistes obtinguin un ampli suport dels ciutadans, havent expressat prèviament de manera explícita la seva voluntat de fer possible una àmplia majoria al Parlament a favor de la consulta, perquè ningú no pugui dir després que els ciutadans no sabien què votaven.

A mi se’m fa inconcebible que, arribat el moment, el PSC estigui al costat de la línia divisòria amb aquells que, amb arguments diversos, s’oposen al fet que els ciutadans de Catalunya s’expressin lliurement respecte al futur de les seves relacions amb Espanya. El PSC ha d’estar al costat que li pertoca d’aquesta línia de demarcació. Vetllant perquè les coses es facin amb fermesa i responsabilitat, per descomptat. Tractant d’evitar que no es cometin errors que puguin deixar exposats els flancs més vulnerables, esclar. Mirant d’evitar que les esbravades no ens facin perdre la batalla, naturalment. Intentant mantenir controlats aquells dels nostres que semblen mostrar una curiosa fascinació per caure en tots els paranys i en totes les provocacions, per descomptat. Però tenint molt clar que només pot ser en un dels costats de la trinxera.

La direcció del PSC no pot anar a aquestes eleccions sense pronunciar-se de manera clara i explícita sobre el tema fonamental que està en joc: ¿estarà entre aquells que al Parlament de Catalunya votaran de manera favorable a aquesta consulta?

Els ciutadans tenen dret a saber quina serà la posició de cadascú en el moment de la veritat. Jo emplaço Pere Navarro -i invito els amics i companys que pensen com jo a fer el mateix- a pronunciar-se clarament i favorablement sobre aquesta qüestió. Per poder votar per ell.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s