Azaña a Alcalà

 

Avui, a diferència del temps d’Azaña, la formulació del problema es simple: sí o no a la independència de Catalunya

 

Juan-José López Burniol

JUAN-JOSÉ LÓPEZ BURNIOL

A finals d’octubre, vaig ser convidat a les III Jornades sobre Manuel Azaña, organitzades a Alcalà de Henares. El tema suggerit va ser la vigència del pensament d’Azaña amb referència a l’històricament denominat problema català, que fa temps afirmo que no és tal, sinó un problema espanyol, de tot Espanya: el problema de l’estructura territorial del seu Estat.
Vaig construir la meva exposició partint del debat sobre l’Estatut de Catalunya, celebrat en el Congrés a mitjans del 1932, que va enfrontar Ortega i Azaña. Per a Ortega, inspirat per un sentit tràgic de la història, Catalunya té un destí fatal: "El problema català és un problema que no es pot resoldre, que només es pot conllevar. Per què? (Perquè) el problema català és un cas corrent del que se’n diu nacionalisme particularista. Aquest, senyors, és el cas dolorós de Catalunya; és una cosa de la que ningú no és responsable; és el caràcter mateix d’aquest poble; és el seu terrible destí". Azaña, rebutjant aquest fatalisme històric, afirma que el problema català és un problema polític: "Ens trobem davant un problema que es defineix d’aquesta manera: conjugar l’aspiració particularista o el sentiment o la voluntat autonomista de Catalunya amb els interessos o els fins generals i permanents d’Espanya dins de l’Estat organitzat per la República. Aquest és el problema i no pas cap altre".
Raó històrica o raó política. Però, quatre anys després, tot va anar aigua avall. La Guerra Civil va arrasar l’intent de construir un Estat fundat en la raó política. Tant, que el mateix Azaña, després d’haver impetrat -en nom de la pàtria eterna- "Pau, Pietat i Perdó", no va dubtar a anotar aquesta conclusió atroç: "(La qüestió catalana perdurarà) com un niu de pertorbacions (…) i és la manifestació aguda, més dolorosa, d’una malaltia crònica del poble espanyol". Davant aquest text, queda clar que l’Azaña de la Guerra Civil és un altre Azaña ben diferent del qual va defensar l’Estatut. En efecte, en esclatar la guerra Azaña canvia sobtadament la seva posició. Ell, artífex de l’autonomia de Catalunya, pensa ara que les autoritats catalanes utilitzen la tragèdia de la Guerra Civil per sobrepassar les seves competències i assumir sense reserves les funcions de l’Estat dins de Catalunya, actuant com un veritable Estat independent. Aquesta -al seu parer- greu deslleialtat, l’afecta profundament i el fa canviar de criteri. Tant que, el setembre del 1937, li diu a Carles Pi Suñer -un dels seus millors amics a Catalunya- aquestes paraules: "Però si arribés el cas, després de tot el que ha passat a Barcelona, la institució (de la Generalitat) seria difícilment salvable".
Sobre aquesta base, vaig intentar després esbossar les similituds i diferències entre el temps d’Azaña i el nostre, cenyint-les a tres apartats: les circumstàncies de cada època, el problema plantejat i la seva solució. Pel que fa a les circumstàncies de cada època, la similitud entre la d’Azaña i la nostra rau en que totes dues són períodes d’una profunda doble crisi, política i econòmica; i la diferència es troba en que, durant l’època d’Azaña, el poder polític tenia -malgrat dificultats enormes- il·lusió i capacitat per escometre reformes de gran calat, mentre que, avui, l’establishment (la classe dirigent política-financera-funcionarial-mediàtica) està col·lapsada a causa de les relacions de connivència existents entre els seus membres, el que fa que la iniciativa política estigui passant al carrer (11 de setembre, execucions hipotecàries), provocant incipients tensions a les costures del sistema. Així, la recent vaga no va quallar, però van tenir consistència les manifestacions.
Pel que fa al problema de l’estructura de l’Estat, la similitud entre l’època d’Azaña i la nostra rau en el fet que s’ha plantejat en totes dues un idèntic debat entorn de la distribució del poder, com passa sempre que Espanya recupera la seva llibertat; i la diferència rau en què ara ja està meridianament clar que l’objectiu últim dels nacionalistes catalans és la independència de Catalunya, de manera que, qualssevol que siguin les concessions d’Espanya, estaran sempre condemnades al fracàs per insuficients a mig termini. I pel que fa a la solució d’aquest problema, la similitud entre les dues èpoques rau en el fet que s’intenta sempre d’articular el sentiment particularista de Catalunya amb els interessos generals d’Espanya; i la diferència es manifesta en què, avui dia, ja no es pot afrontar el tema sense admetre d’entrada el dret dels catalans a decidir si volen o no separar-se d’Espanya.
Col·lapse de l’establishment espanyol i explícita opció nacionalista per la secessió defineixen el perfil actual del problema català, un problema que continua sent polític, però la formulació del qual -a diferència del que succeïa en temps d’Azaña- és avui tan simple com radical: sí o no a la independència de Catalunya. La inèrcia i la mandra mental impedeixen de reconèixer-ho. Però només és ja qüestió de temps. De molt poc temps.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s