L’estat (català) del benestar

 

TONI SOLER       09/12/2012

Wert ha forçat el conflicte: davant del sorprenent (per desaforat) atac a l'escola catalana, la Generalitat avisa que no complirà la llei. Wert ha forçat el conflicte: davant del sorprenent (per desaforat) atac a l’escola catalana, la Generalitat avisa que no complirà la llei. J.J. GUILLÉN / EFE

LA CONDEMNA. Els camins de la sobirania són inescrutables: hem de fer-los visibles i versemblants. No val allò d’en Machado, se hace camino al andar . Hem de saber cap on volem anem anar, quins contorns té la nostra estació de destí i -sobretot!- posar en relleu que la situació actual és una condemna. Per sort, el govern espanyol ens hi ajuda de forma constant i efectiva. Mentre la Santa Aliança feia crides a la concòrdia i la generositat, el ministre Wert ha accelerat el calendari i ha forçat el conflicte: davant del sorprenent (per desaforat) atac a l’escola catalana, la Generalitat avisa que no complirà la llei. La consellera Rigau abandona la reunió. El xoc de legitimitats ja està plantejat i entra dins dels esquemes mentals de la majoria. S’instal·la una mena desobiranisme mental que és condició necessària per fer efectiu el definitiu pas endavant. Però Wert no és un simple piròman i segur que té (com Rajoy, i Alícia Sánchez-Camacho, i Albert Rivera) bons motius per portar la situació al límit: en cas de situació límit, el defcon 1 és trencar Catalunya abans no es trenqui Espanya, com va predir l’Aznar. No s’ha de menystenir aquesta amenaça.

LES EINES. Contra els partidaris de tirar pel dret, que actuen com si al davant hi tinguéssim una autopista (sense peatge) de quatre carrils, continuo pensant que és molt més important posar en evidència la insostenibilitat del present. Consolidar aquest sobiranisme mental i mentrestant definir allò que volem com a societat, que resulta ser tant o més important que no pas l’estat propi, que al cap i a la fi només és una eina. Torno a buscar inspiració en la transició democràtica espanyola: Adolfo Suárez no hauria tirat endavant el procés sense un consens amplíssim, no només a l’entorn de la forma de govern, sinó també dels canvis econòmics estructurals. Els pactes de la Moncloa van implicar les esquerres i els sindicats en un moment de dimensió històrica. També hi va entrar Catalunya, que va recuperar la Generalitat abans i tot que la carta magna s’aprovés, gràcies -com ara- a una manifestació massiva. El procés constituent espanyol va agafar gruix i sentit.

ELS CONTINGUTS. Tenim un claríssim mandat popular per celebrar una consulta. Però les previsions econòmiques per al 2013 són ombrívoles, Espanya potser serà intervinguda i el carrer estarà crispat. Artur Mas ja ha comprovat el vell axioma de la política democràtica que diu que, en temps de crisi, qui posa la cara rep una bufetada (a l’alcalde Jordi Hereu li va passar una cosa similar). ¿Pot passar el mateix en cas de referèndum per l’estat propi? Mentre ho decidim, hi ha molt a fer, i una majoria sòlida per fer-ho: cal que CiU entengui i interpreti bé el resultat del 25-N. Cal omplir de contingut social el nostre futur; fer-ho amb mesures d’abast immediat, a pesar dels entrebancs (i els impagaments) del govern espanyol, i també convocar agents polítics i socials per definir quina mena de país volem ser. Les coses seran més fàcils i més diàfanes el dia que puguem demostrar que l’estat propi i l’estat del benestar no són dos camins oposats, sinó un de sol.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s