LAS MOMIAS CALLADETAS SON MES GUAPAS

 

Estarien millor callats

MIQUEL PUIG

La història jutjarà la Segona Restauració Espanyola i els seus protagonistes. De moment, és difícil evitar un veredicte sever: entre el 1980 i el 2012 la taxa d’atur ha estat superior al 15% en dos de cada tres anys, i al 20% en dos de cada cinc. No hi ha cap país europeu que presenti unes xifres similars. De fet, dels trenta-cinc països que l’FMI classifica com a "economies avançades", només n’hi ha un que presenti, i només aquest any 2012, una taxa superior al 20%: Grècia.

¿Espanya ha sofert alguna catàstrofe natural? ¿Ha estat víctima d’un boicot internacional? ¿Ha tingut mala sort? No. És cert que Espanya va començar el periple malament, perquè la crisi política de la Transició va coincidir amb la pitjor crisi econòmica internacional des de la Segona Guerra Mundial: la dels xocs petrolífers, l’escassesa de primeres matèries i la devaluació del dòlar. Però partia també amb avantatges: la seva ubicació geogràfica li ha garantit l’estabilitat política, la Unió Europea li ha donat accés al mercat més gran del món i li ha concedit l’equivalent a tres Plans Marshall, les entrades de turistes s’han multiplicat més enllà de les previsions més optimistes, els financers li han prestat quantitats astronòmiques de diners i els inversors hi han confiat a l’hora d’establir factories productives. Tot i això, trenta-tres anys després de l’aprovació de la Constitució, Espanya és un país arruïnat, que no ofereix futur a la majoria dels seus joves i que no pot garantir el pagament de les pensions ni a curt ni a mitjà termini.

En aquest context, Felipe González i José María Aznar han reaparegut per donar lliçons als seus successors, l’un amb motiu d’un aniversari i l’altre amb el de l’edició d’un llibre.

" González enseñó a los jóvenes a ser gandules ", em va sentenciar en una ocasió un pagès jubilat extremeny. Es referia al PER, però s’hauria pogut referir a les indemnitzacions, prejubilacions i invalideses massives durant la reconversió; o a una regulació del subsidi de desocupació que mai no va incentivar els que el rebien a acceptar feina. Felipe González va tenir encerts, ningú no pot dubtar-ho, però té una gran responsabilitat en la situació actual, entre altres coses per haver inaugurat la política de gran despesa pública sumptuària amb " los fastos del 92 " -la celebració simultània dels Jocs Olímpics de Barcelona, l’Expo de Sevilla i la Capital de la Cultura a Madrid- i la política d’infraestructures no del tot prioritàries, amb l’AVE Madrid-Sevilla.

Aznar va multiplicar aquestes polítiques alimentant una bombolla immobiliària que ens acabaria devorant. Quan va acabar la seva primera legislatura, Espanya havia aconseguit un relatiu equilibri, amb una taxa d’atur que començava a ser raonable (10,6%), inflació moderada i balances exterior i fiscal controlades. Va prémer l’accelerador a base de mantenir el preu de l’electricitat per sota del cost de producció, deute públic i una folla política d’obres públiques que incloïa la renovació de tots els aeroports i la principal xarxa de ferrocarril d’alta velocitat del món. Per suportar l’eufòria, va tolerar l’entrada de dos milions d’immigrants, dues terceres parts dels quals per Barajas.

La Segona Restauració ha estat caracteritzada per grans obres públiques, però tots els governs sense excepció han evitat curosament articular logísticament la zona exportadora més dinàmica. Fa pocs dies, en aquestes mateixes pàgines Josep Parcerisa parlava del cul-de-sac ferroviari a Llorca, entre Alacant i Almeria; la via entre Tarragona i Vandellòs continua sense ser desdoblada; el PSOE i el PP, des del govern i des dels Parlaments, han frustrat l’eix mediterrani de mercaderies, dissenyat i defensat per la Unió Europea, i l’han fet subsidiari d’un eix central impossible… Una política suïcida.

Sembla que en l’origen de l’Autopista del Mediterrani -l’única gran obra del franquisme que no segueix l’esquema radial- hi va haver el famós informe que el Banc Mundial va realitzar el 1961, quan el règim franquista va haver d’implorar l’ajut exterior. Avui, com aleshores, han de venir de fora a suggerir a Espanya un disseny racional de les seves infraestructures: el comissari de Transports, Siim Kallas, esmena els plans espanyols adduint que cal "garantir que les connexions vinguin d’algun lloc i vagin a algun lloc".

Els dirigents espanyols necessitaran molta humilitat per gestionar les conseqüències dels actes dels seus antecessors. Fóra desitjable que aquests, almenys, callessin.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s