Riu-te’n, d’Alí Babà!

El problema no és l’existència d’aprofitats sinó un sistema que ho permet, ho avala i, fins a cert punt, ho esperona

04/02/2013

Xavier Antich

XAVIER ANTICH

 

Des de quan la veritat és una virtut política?", barrinava Roscoe. Permetin-me que els hi presenti: Roscoe Owen Conway, el factòtum del Partit Demòcrata d’Albany, capital de l’estat de Nova York, que va regir durant més de mig segle els destins polítics del partit, de la ciutat i de l’estat, sense cap mena d’escrúpol. Un visitant assidu dels baixos fons i de les clavegueres, usuari dels sobres amb diner negre i actor de promeses de riquesa a canvi de vassallatge i fidelitat, el rei de les mentides i mitges veritats. Un personatge seductor i abominable, un fill de puta recargolat i previsor, planificador i brillant, capaç de bastir, al seu voltant, "tota una societat estructurada entorn de l’extorsió i el suborn". Roscoe és una de les grans construccions literàries de la literatura nord-americana recent, potser la gran creació de William Kennedy, periodista i escriptor, guanyador d’un Pulitzer, que va publicar el 2010 amb 74 anys una obra de gran maduresa, la novel·la que converteix el personatge en un mite del nostre temps: Roscoe, negocis d’amor i de guerra (Libros del Asteroide). El que està passant a l’Estat espanyol els darrers mesos el converteixen en lectura obligada.
Primera pàgina de la novel·la: "En comptes d’anar a la caixa forta, els diners anaven a parar al calaix de dalt de l’escriptori d’en Roscoe, que els posava allà sense comptar-los sempre que un visitant com ara en Philly Fillipone, que venia productes alimentaris a la ciutat i a la resta del comtat, li donava un feix de bitllets de més d’un dit de gruix lligats amb una goma de pollastre".
Sisena pàgina. Pregunta una jove promesa reformista: "Un cop prenguem les regnes del partit, com aconseguirem diners per manegar-lo?". En Felix Conway, l’estadista més veterà del partit, que ha guanyat tres cops l’alcaldia, esclata a riure i li diu a Roscoe: "Vol saber com s’aconsegueixen els diners", i la rialla esdevé un rugit descontrolat. "Que com s’aconsegueixen els diners? Mare de Déu, com s’aconsegueixen els diners!". I aleshores comença una lletania interminable: "Si presentes algú a les eleccions i guanya, cobra-li un any de salari. Mantingues els impostos baixos, però si els apuges digue’n d’una altra manera. A qualsevol que vengui carn, cobra-li impostos. Si algú vol negocis municipals, el trenta per cent va per a nosaltres. Tingues contents els policies i deixa que s’emportin una part del pastís. Una part petita". I la lletania continua amb coses que fàcilment es poden imaginar. Perquè, esclar, "de la política a l’infern només hi ha quatre passes".
La commoció que han provocat les darreres notícies de la vida política espanyola, no hi ha dubte, han avergonyit i indignat l’opinió pública i la ciutadania en general i, internacionalment, han suposat un cop de maça per a un sistema ja molt justificadament sota sospita. La magnitud i l’extensió de la corrupció, així com el fet que hagi pogut desplegar-se amb la impunitat de certs partits polítics i amb el protagonisme de personatges tan rellevants com els que encarnen Millet, Bárcenas o Urdangarin no troba sinó preguntes que augmenten la estupefacció fins a límits que superen l’intolerable.
Jordi Balló va fer una piulada fa molt poc (que va desenvolupar en la seva columna de la setmana passada) que dóna escala al que està passant aquí: "Per parlar de corrupció ja no necessitem Baltimore. The wire és aquí!". Qualsevol que conegui la genial sèrie de David Simon veurà que l’analogia és clara. Per qui no l’hagi vist encara, només alguna pista. Quan Simon parlava de la seva sèrie, va dir: "Vàrem veure que en la cultura hi havia elements parasitaris i autoengrandits, que l’avarícia i la rapacitat d’una societat que exaltava el benefici i el lliure mercat amb exclusió de qualsevol altre quadre social acabarien veient-se llastades per aquest enorme grau de voracitat". Perquè The wire descriu un món en el qual el capital ha triomfat completament i "els interessos monetaris han comprat prou infraestructures polítiques per poder impedir-ne la reforma". Davant d’això, Simon es preguntava "per què ja no queda ningú que faci la feina bruta d’explicar la naturalesa exacta dels nostres problemes nacionals", per què -deia- ens hem convertit en un país que tolera confortablement i sense problemes allò que, com la corrupció, hauria de provocar un autèntic terratrèmol.
I aquest és, ara i aquí, també, el problema. Un problema, cal dir-ho, no pas de naturalesa ètica, sinó política. Perquè el problema no és pas l’existència, inevitable en un sistema polític modern, d’aprofitats indecents capaços d’usar en benefici propi càrrecs i fons públics. El problema és un sistema que ho permet, ho avala i, fins a cert punt, ho esperona. Un problema, i també cal dir-ho, que no és el sistema de partits, ni tampoc, evidentment, el sistema democràtic, sinó un sistema de funcionament que es defineix per la seva opacitat, que es nega a crear els dispositius legítims de control dels fons públics i de les formes de finançament de les organitzacions polítiques. El problema és la impunitat de les oligarquies i la submissió política de les instàncies judicials. Això que tots els partits polítics amb responsabilitat de poder, tots, o bé han utilitzat en benefici propi o bé, cosa que encara és més greu, no han sabut sotmetre a controls independents.
També aquí, com a la novel·la de Kennedy, molts van oblidar l’advertiment que ja li havien fet a Roscoe: "El temps dels jocs alegres no dura sempre, Roscoe. Creu-me".

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s