Mirades per la pau

 

Rita Marzoa

Reptes per la pau

Sóc a casa, és de nit. He deixat que el meu fill s’adormís amb mi al sofà perquè demà no té escola, i no cal ser rígid. I perquè m’encanta i em relaxa la sensació de tenir-lo al costat dormint mentre sóc conscient i l’observo.
Sento molt soroll al carrer perquè és Carnaval, i al meu poble és festa grossa. La crisi no es nota quan hi ha ganes i necessitat de festa -i potser és per això.

I tinc l’estómac remogut perquè al TN d’aquest vespre he sabut que els danys col·laterals de la darrera operació de les tropes aliades a l’Afganistan ha fet 12 civils morts.

Un munt de sensacions i sentiments en un instant que no són fàcils de digerir si no fas un esforç per posar cada cosa al seu lloc, i a la vegada pensar que o ho entenem com un tot, o no hi ha civilització possible.
Què hem fet bé per néixer al cantó de món on es pot cel·lebrar la festa preocupats només per si arribarem a final de mes amb filets o llenties.

Tinc al meu fill al costat, el miro i penso en els Pols que hi ha al món que no poden dormir pel soroll de les bales, les bombes, o els seus estómacs buits.

Camps de refugiats amb poblacions que igualarien a molts països de la UE; ODMs incomplets i que fan riure si els hem de revisar, perquè ho haurem de fer massa a la baixa; mitjans de comunicació cada cop més porucs, pobres i desestructurats que aplanen el camí als poderosos, més que no pas els bulldozers. I aquesta és una de les reflexions que segurament em toca fer a mi de manera més autocrítica. Abaratim el somni, amb excuses. Desfilem la professió, i ens diem comunicadors, quan el que hauríem de dir-nos és transmissors. No hi ha eines ni mitjans que mantinguin la independència, la visió crítica dels conflictes armats que provoca la fam, la pobresa, els interessos en recursos, la mala gestió dels mateixos, el racisme, l’odi, la ignorància…

I no hi ha una societat que en reclami el deure.

Segurament entre els molts companys que aquí hauran analitzat la situació mundial de la manca de pau hi haurà visions molt diverses. Per deure moral he pensat que sacsejar una mica l’inconscient per fer-vos veure que calen mitjans forts, rigorosos, independents i crítics -i sapigueu que malauradament això costa diners, però no només això; també reclama represtigiar aquesta mena de periodisme amb una visió de la societat més crítica amb allò que consumeix- era la meva obligació.

I continuo sentint molt de soroll al carrer, i penso que després de la descompressió necessària que provoquen alcohol i festa, invoco els qui participeu de la laxitud del lleure, a invertir esforç en una feina segurament feixuga, però necessària, que és cultivar un esperit crític i ser-ne conseqüent.

I miro el meu fill al sofà, i penso la sort que té, que tenim. I les ganes que tinc que es faci gran i entengui que aquesta fortuna, o és per a tots o no té sentit. Perquè jo, amb aquesta pau que em transmet, i l’alegria que sento de com la gent gaudeix de la festa, encara sento cremor a l’estómac del que m’han explicat fa només uns minuts, en uns segons, i extret segurament d’un teletip d’agència al que hem considerat en la distància “paraula de Déu” la notícia que 12 persones -voldria saber realment quants han estat- són qualificats de “danys col·laterals”.

Llicenciada en Ciències de la Comunicació a la UAB al 1992. Treballo des del 90 a Catalunya Ràdio, amb un parèntesi de 4 anys a ONA Catalana, del 2000 al 2004; i també he portat la corresponsalia del diari Avui a Tarragona del 90 al 92. Dirigeixo i presento el programa ‘Actualitat Viva’ a Comunicàlia, i dirigeixo i presento el programa ‘Solidaris’ a Catalunya Ràdio, cada dissabte a les 13:00 h: un programa que fa atenció als temes que ens afecten en aquest context on em llegiu ara.
Sóc i vull continuar sent una ciutadana crítica i responsable, en els únics sentits del terme, que són com se sol dir els millors sentits del terme. Ah, i m’encanta -també com a dona- ser mare i muller de dos grans homes ; )