Rotondisme, l’art de l’era del totxo

 

La falta de criteris ha predominat en els encàrrecs d’escultures a la via pública

CATALINA SERRA

23/02/2013

COMMEMORACIONS  El focs artificials tenen el seu monument de la mà d'Antoni Selvaggi i Joaquín Serrano a la rotonda de sortida de Blanes en direcció a Lloret. El focs artificials tenen el seu monument, d’Antoni Selvaggi i Joaquín Serrano, a Blanes DAVID BORRAT

"És més rar que una escultura d’autopista". L’expressió se sentia molt fa anys, quan a les àrees de descans d’algunes autopistes s’hi podien veure escultures de ferro, pedra o acer, quasi sempre abstractes, que sorprenien els conductors. Malgrat que algunes, com les de l’AP-7, eren fruit d’un concurs i tenien la firma d’artistes més o menys reconeguts, ràpidament es va identificar la modernitat amb uns objectes incomprensibles que es miraven a tota velocitat. I així estem, trenta anys més tard, amb les carreteres plenes de formes aparentment modernes que apareixen, ara, a cada rotonda.

Ah!, les rotondes. Si a principis del segle XX l’escultura va perdre el pedestal, a finals de segle va guanyar la rotonda. Polítics de tota mena van considerar que no hi havia una manera millor de "fer cultura" que situar una escultura -si podia ser, monumental- a l’entrada del poble com a símbol d’identitat. I al mateix temps que des de fa vint anys han proliferat per tot arreu les rotondes -molt eficients per regular el trànsit i millorar la seguretat d’algunes cruïlles- també ho han fet les escultures d’autopista .

El crític d’art Fernando Castro fins i tot es va inventar fa uns anys el termerotondisme per batejar un nou moviment artístic sorgit als marges del sistema d’art oficial i, a vegades, al marge de l’art. Rebutjat pels especialistes i per gran part dels artistes, el rotondisme ha florit de la mà de polítics i constructors que, en l’era daurada del totxo, veien en aquest estil artístic una manera de fer-se autobombo, promocionar el seu poble i, en alguns casos, enriquir-se una mica més amb el plus de les partides per "embellir" les rotondes.

Pluja de crítiques

"Les grans escultures que adornen les rotondes són molt cares, lletges, seleccionades sense criteri i controlades amb mà de ferro pels alcaldes". Les geògrafes Elia Canosa i Ángela García resumien així el que pensaven sobre el rotondismeen l’ampli estudi sobre el tema que analitzava el cas de Madrid. En un article molt citat a les xarxes, el crític d’art Javier Maderuelo classificava aquestes escultures entre "objectes absurdament agegantats, figures kitsch o nyaps irreferencials". I bona part de la població, com es pot veure en els comentaris que han fet els lectors de l’ARA a la crida per mostrar exemples de rotondes, en té una opinió molt similar. Poques se salven de la crema.

"La rotonda no és anècdota, sinó que pot ser la punta de l’iceberg d’un tipus de paisatge associat a la dispersió de la urbanització que tant mal ha fet al territori en els últims anys", comenta el geògraf Francesc Muñoz, que va analitzar el fenomen en el marc del seu llibre Urbanalització . "És un exemple de com municipis molt diferents no només repeteixen i clonen el mateix tipus de configuració urbana dispersa sinó que també fan servir el mateix tipus d’elements per decorar-la ". Per David Santaeulària, que el 2007 va organitzar al ja desaparegut Espai ZER01 d’Olot l’exposició Rotondismes , "el que hi ha darrere d’aquest debat no és tant discutir si una escultura de rotonda és més o menys lletja com quin tipus d’art públic estem fent".

Monuments i art públic

De fet, l’art de rotonda i la seva crítica té molt a veure amb la crisi del monument i els diferents corrents que, al llarg del segle XX, han intentat recuperar-lo o reinventar-lo. Barcelona va ser un exemple els anys de la Transició amb el programa de "monumentalitzar la perifèria" que va promoure Oriol Bohigas, i el model es va exportar a altres municipis que van fer encàrrecs similars per dignificar, amb més o menys encert, els molts cops degradats barris i perifèries.

L’art de rotonda, però, no ha tingut un caràcter tan social i s’ha desenvolupat a l’època en què era impossible viatjar per Espanya sense veure una grua a l’horitzó. "En general, ha estat un campi qui pugui", recorda David Santaeulària. La falta absoluta de criteris, llevat d’algunes excepcions, és precisament un dels elements en què coincideixen la majoria d’estudiosos, que, malauradament, encara no han estat prou exhaustius per tenir un inventari tècnic delrontondismeque permeti destriar el poc gra de la molta palla. En gran part, perquè les rotondes són a les carreteres i, per tant, tenen molts amos.

Sembla que ningú sap exactament quantes rotondes hi ha, ni tan sols a les carreteres interurbanes, i la informació sobre l’encàrrec, el cost o el projecte està molt dispersa i burocratitzada. "La majoria d’escultures de rotondes s’han fet de manera improvisada i desordenada en funció dels interessos de qui feia l’encàrrec ", afegeix Santaeulària. "Per sort o per desgràcia no hi hagut un criteri unificat, cada enginyer feia el que li semblava millor i depenia del seu encert que sortís d’una manera o una altra", reconeix Joan Reus, enginyer de camins i un dels tècnics responsables entre el 1999 i el 2010 de la construcció d’una desena de rotondes a les carreteres del Consell de Mallorca. Com ell, molts enginyers i artistes que s’han trobat formant part del rotondisme fa anys que s’han de defensar de les crítiques. "En el meu cas destinàvem una petita partida a l’embelliment i dissenyàvem els elements simbòlics que hi anirien en funció del context de cada lloc", explica Reus.

Aquí hi ha un doble debat. Primer, entre els que pensen que la rotonda no és un espai públic -per la seva inaccessibilitat- i els que li donen quasi categoria de plaça. Segon, entre els que pensen que no té sentit posar escultures o elements singulars a les rotondes perquè la velocitat de circulació n’impedeix la contemplació i els que pensen que és una manera de facilitar l’orientació i dignificar entorns inhòspits. "Una rotonda és una fita i està bé que hi hagi un element diferenciador que la singularitzi i que permeti humanitzar un paisatge", explica Reus. Per Santaeulària, "si té sentit posar una escultura enmig d’un lloc on la gent circula amb cotxe, ha de ser una peça molt pensada, que tingui diferents punts de vista i que doni sentit al lloc". El rotondisme, però, està de baixa, com el totxo. "Se n’ha abusat massa", conclou Reus.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s