La paella mecànica

 

València l’agermanada, la republicana, la dels maulets… roja València, on ets?

Castor com a paradigma del domini de les elits extractives sobre la política espanyola.

Publicat el 4 d’octubre de 2014

Fa uns dies vaig publicar un post en què parlava del que per a mi constituïa una de les característiques distintives del capitalisme espanyol, potser la més important d’elles:l’immens poder i la gran complicitat amb la classe política que fan gala unes elits extractives, el nucli dur de les quals es localitza geogràficament en el que al llarg dels últims dos segles han convertit en el principal centre de decisió polític, econòmic i financer de l’estat: la seua capital, Madrid.

El concepte d’elit extractiva, formulat pels economistes nord-americans Daron Acemoglu i Jim Robinson, es defineix en les seues pròpies paraules com “un sistema de captura de rendes que permet, sense crear riquesa nova, detreure rendes de la majoria de la població en benefici propi “. Un concepte que es complementa amb el que va formular Sheldon Wolin, professor emèrit de filosofia política de la Universitat de Princeton, en un dels seus llibres més rellevants, el “Inverted Totalitarianism”.

Wolin defineix el totalitarisme invertit com el moment polític en què el poder corporatiu es despulla finalment de la seua identificació com a fenomen purament econòmic i es transforma en una coparticipació globalitzadora amb l’Estat. És a dir, el moment en què les corporacions esdevenen més polítiques, mentre que l’Estat s’orienta cada vegada més cap al mercat. Una mena de canvi de papers que afavoreix les dues parts, però principalment a les empreses.

La antidemocràcia i el domini de les elits corporatives són els elements bàsics del totalitarisme invertit. En paraules del professor, en el totalitarisme invertit “els elements clau són un cos legislatiu feble, un sistema legal que siga obedient i repressiu, un sistema de partits en què un partit, estiga al govern o a l’oposició, s’entesta a reconstituir el sistema existent amb l’objectiu d’afavorir de manera permanent a la classe dominant, els més rics i els interessos corporatius, mentre que deixen als ciutadans més pobres amb una sensació d’impotència i desesperació política i, al mateix temps, mantenen a les classes mitjanes penjant entre la por a l’atur i les expectatives d’una fantàstica recompensa un cop que la nova economia es recupere (…) Un esquema fomentat per uns mitjans de comunicació cada vegada més concentrats i aduladors, per la integració de les universitats amb els seus benefactors corporatius; per una màquina de propaganda institucionalitzada a través de grups de reflexió i fundacions conservadores generosament finançades, per la cooperació cada vegada més estreta entre la policia i els organismes nacionals encarregats de fer complir la llei, dirigit a la identificació de dissidents interns, estrangers sospitosos, etc…

Ambdós conceptes, el de les elits extractives i el del totalitarisme invertit, coincideixen plenament en el que és la realitat política espanyola, donant forma i contingut a una versió particular de fer les coses “made in Spain”, què podríem anomenar capitalisme castís espanyol. Sense dubte un tret consubstancial i definidor del que s’ha donat a anomenar la “Marca Espanya”.

En un dels meus darrers posts parlava del cas del rescat públic realitzat a les empreses concessionàries de 9 autopistes, entre elles les radials de Madrid, degut al fet de què la seua explotació ha resultat ser completament ruïnosa, molt per sota de les expectatives que es van crear quan es construir.

Les grans empreses d’infraestructures, i en la seua presidència i consells d’administració les famílies més poderoses de l’elit econòmica i empresarial espanyola, es troben darrere d’aquesta socialització de les pèrdues corporatives.

I tot això gràcies a les condicions lleonines per a l’estat, és a dir, per a la ciutadania, que es van acordar en els contractes de construcció i concessió de les mateixes. És el que es coneix com a clàusula de “Responsabilitat patrimonial de l’administració”. Una clàusula que ve a dir que si el negoci és rendible m’ho quede jo (l’empresa privada), però si no ho és, em rescates, i ho pagues tu, es a dir, amb diners públics. Tot lligat i ben lligat, i a més ben legal.

Doncs bé, un nou rescat públic d’una altra de les grans companyies que formen l’establishment de la metròpoli madrilenya acaba d’arribar, segons va confirmar ahir el Consell de ministres espanyol.

Es tracta de l’ACS de Florentino Pérez, un altre dels paradigmes de la casta extractiva que forma part d’aquest peculiar capitalisme castís espanyol. Parle del projecte Castor, un projecte d’emmagatzematge subterrani de gas natural a la costa mediterrània entre Vinaròs i Alcanar, què el govern espanyol ha decidit paralitzar.

Després d’un refinançament del projecte gràcies a una emissió de bons de projectes (Project Bonds) el juliol de 2013, la injecció de gas va causar al setembre més de 500 terratrèmols a la zona, per la qual cosa el passat juliol de 2014, Escal UGS, l’empresa concessionària, va presentar un escrit de renúncia a la concessió d’explotació del projecte. Aquesta empresa està participada majoritàriament per ACS, en un 66’7%.

I una altra volta, al igual que en el adés esmentat cas de les autopistes, ens trobem davant d’una clàusula de “Responsabilidat patrimonial de la administració”, en la que es permetia la renúncia del constructor del magatzem en el cas que la inversió no es considerara rendible. Clàusula característica que imposen als governs espanyols les grans empreses espanyoles que treballen amb grans contractes amb l’administració pública a través de concessions en el BOE.

Florentino Pérez i el seu “despatx” particular de negocis i influències que és la llotja VIP del Santiago Bernabeu, va aconseguir que el forat de 1.350 milions d’euros originat per la construcció ineficient del magatzem de gas siga finalment costejat per un grup de bancs i d’Enagás, empresa participada per l’Estat espanyol.

El Consell de Ministres ha aprovat que siga un grup d’entitats financeres i el gestor únic de la infraestructura gasística els que es facen càrrec d’una factura que finalment suposarà un augment del preu del gas per als consumidors.

És a dir, novament els diners dels ciutadans serviran per rescatar un negoci en fallida de una de les grans empreses de l’elit empresarial espanyola.

Un cop acceptada la càrrega, després de la decisió de Florentino Pérez d’abandonar el projecte, el Govern va consultar fa un temps amb la Comissió Europea com havia de comptabilitzar aquests 1.350 milions. La resposta de Brussel.les va ser que passaria a augmentar el dèficit públic, notificació que va disgustar a Cristóbal Montoro. El ministre d’Hisenda espanyol es va negar a acceptar aquesta factura enverinada, pel que va instar a Rajoy i al responsable d’Indústria que cercaren una altra solució.

I aquesta solució final passa perquè Enagás es faça càrrec de la “hibernació” de Castor, és a dir, del tancament de la planta i del manteniment de la instal.lació. Al mateix temps, el Govern ha acordat amb un grup de bancs, entre els quals hi ha el Banc de Santander, BBVA, CaixaBank i alguna entitat estrangera, articular un mecanisme de finançament amb què pagar als bonistes que prèviament van finançar la construcció del gasoducte submarí.

Com que la instal.lació probablement no entrarà mai en funcionament, els inversors que van comprar els bons emesos per Escal (el major accionista és ACS), tenen dret a que se’ls tornen els diners el 30 de novembre com a data límit. Indústria està sospesant amb aquests bancs quina és la millor alternativa per evitar que el forat del Castor recaiga sobre el balanç d’Enagás, que veuria augmentat sensiblement el seu endeutament en el cas que finalment haguera de fer-se càrrec del cost financer de la infraestructura.

Una de les opcions és que la banca es faça càrrec d’aquests bons amb una nova emissió a llarg termini, a canvi de rebre una rendibilitat que cobraria a càrrec dels agents del sistema gasístic, és a dir, de la pròpia Enagás i de totes les distribuïdores, com Endesa, Iberdrola i Gas Natural. Aquestes companyies van a traspassar aquest cost als ciutadans espanyols amb un augment de la tarifa mensual del gas. En definitiva, la fallida del projecte de Florentino Pérez es repartirà solidàriament entre tots els consumidors.

La maniobra d’ACS va constituïr realment un cop a la línia de flotació d’Enagás, que en absolut estava d’acord amb aquesta solució. De fet el seu president, Antonio Llardén, va negar al principi qualsevol implicació en el projecte i va comunicar oficialment a la CNMV que no compraria cap participació en Escal fins que se sabés amb certesa que entraria en funcionament.

Però Florentino Pérez, que sempre ha negat que la plataforma tinguera cap problema i que els sismes registrats a Vinaròs i a les terres de l’Ebre estigueren relacionats amb l’obra (malgrat els informes tècnics que ho demostren), es va eixir finalment amb la seua. L’aterratge a Enagás de diversos consellers afins al PP, com Antonio Hernández Mancha, Ana Palacio i Isabel Tocino, aquesta última una assídua a la llotja del Santiago Bernabéu, ha estat decisiu perquè el president d’Enagás “reflexionara” i acabara “acceptant” el suggeriment del Govern de Rajoy.

I amb això l’augment del cost que els ciutadans anem a pagar en el nostre rebut del gas.

“Privatització de beneficis, socialització de pèrdues”. Aquest és sense dubte el tret més caracteristic del capitalisme castís espanyol i de les seues elits extractives.

Patraix, València, a 4 d’octubre de 2014.

Aquesta entrada s’ha publicat dins de General per Lluis_Patraix. Afegeix a les adreces d’interès l’enllaç permanent.

UN COMENTARI A “CASTOR COM A PARADIGMA DEL DOMINI DE LES ELITS EXTRACTIVES SOBRE LA POLÍTICA ESPANYOLA.”

  1. Casualnova el 4 d’octubre de 2014 a les 12:15 ha dit:

    Crec que el problema és encara més desastrós del que s’explica aquí, amb el qual estic altrament d’acord. El segon aspecte d’aquest desastre que és Espanya per als espanyols és que l’elit (o casta) extractiva ni tant sols es preocupa d’avaluar apropiadament si les seves ‘inversions’ seran rendibles o no perquè ja en treurà prou diners enbuxacant-se’ls del mateix pressupost del projecte (autopistes, AVE, Castor, aeroports, etc.). El que això vol dir és que el tipus de capitalisme practicat per l’elit espanyola no és sinò una parodia del capitalisme que es practica a la resta del món capitalista occidental. Les raons darrere d’aquest comportament van des d’una incompetència absoluta per entendre què és el capitalisme fins a una poca vergonya barbàrica que encara porten al moll del òs i als cromosomes.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s