L’enfonsament espanyol


NACIONAL
doble fletxa DIJOUS, 30.10.2014.

 


La qüestió catalana està servint a la ciutadania de l’Estat per evidenciar un problema més profund i que l’afecta més directament: Espanya experimenta un col·lapse multiorgànic. Les seves institucions s’han rebaixat fins al punt de semblar una caricatura. El seu prestigi internacional ha davallat a nivells turcs. El nivell de malestar social fa pensar en períodes prerevolucionaris. Gràcies a l’estupidesa de molts espanyols addictes a un nacionalisme banal, no semblen adonar-se que la irritació pel nostre independentisme és símptoma d’una decadència imparable.
El nostre procés ha servit per evidenciar la nul·la cultura democràtica hispànica i demostrar que no han sentit mai a parlar de Montesquieu. Que l’Estat fa servir els seus poders –brigada Aranzadi, TC, Brunete mediàtica i BOE– com a agents colpistes; que la gestió de crisis com la de l’Ebola manifesta una fatxenderia suïcida, que la corrupció ha passat de ser estesa en el sistema a esdevenir sistèmica, o que l’actitud autoritària ha convertit el fet català (i aviat el basc) en un maldecap internacional. Això s’ha traduït en una progressiva marginació d’Espanya en els organismes internacionals, en crítiques severes, per part de diplomàtics i institucions econòmiques, en una rebaixa implícita en l’estatus polític dins la UE i una fallida total de la “Marca Espanya”.
Per què? No fa tant la percepció exterior s’havia situat en uns nivells raonables. El procés de la Transició havia aconseguit entabanar bona part dels analistes. Tanmateix, alguna cosa havia anat passant perquè, a partir de mitjan anys noranta, la imatge de l’Estat davant del món (i dels mateixos espanyols) anés deteriorant-se. La Transició, i la democràcia tutelada resultant, es fonamentà en un pacte desigual pel qual les elits franquistes, guanyadores d’una guerra civil i imposades a l’Estat després d’una guerra d’extermini, mantenien el control tot permetent que governessin altres. Seguien dominant els poders fàctics, mentre deixaven la gestió política a personatges més o menys demòcrates. El període socialista, amb les seves llums i les seves ombres, havia permès modernitzar el país, d’acord amb l’evolució social del moment. Malauradament, amb l’eclosió del Partit Popular, el franquisme sociològic passa del control a distància a ocupar directament les institucions. Els populars, per heràldica, ideologia, aptitud i actitud han estat, i són, franquistes, és a dir, totalitaris, incompetents, intolerants, catalanofòbics, classistes, i com es demostra en el dia a dia, propensos a una corrupció profunda i adherida en el sistema, des d’una arrelada tradició d’impunitat. El nivell d’estrès que propicià l’Aznarato (1996-2004) ja va empènyer aleshores vers moments d’alta tensió. En recuperar el govern, han confós democràcia amb poder il·limitat i incondicional, amb formes dictatorials i continguts reaccionaris.
Tanmateix, en ple procés de globalització, la “casta”, les elits extractives, queden en evidència respecte a un món que considera aquest grup social anacrònic. Que suscita incomoditat entre la classe dirigent europea. El rescat bancari, i el canvi de repartiment d’influències en la UE ha propiciat que els fons comunitaris deixin de fornir comptes numerats de bona part dels grups dirigents, senyal inequívoc que han de deixar pas a altres elits més dinàmiques. La resposta de la llotja del Bernabéu ha estat histèrica: un reforçament de la pressió interna, de saqueig contra la pròpia ciutadania més feble: robatori indiscriminat de l’estalvi popular (preferents i desnonaments), dels clients d’unes elèctriques d’estructura feudal, ofegament impositiu de les classes mitjanes, involució social i laboral, i també de discriminació fiscal contra els Països Catalans. Les conseqüències: un creixent malestar que pot catalitzar amb opcions rupturistes. I, per descomptat, la més que possible dissolució d’Espanya, amb una independència de Catalunya que cal entendre com la possibilitat real de la ruptura pendent amb el franquisme. Al cap i a la fi, la societat catalana és la que està més organitzada i mobilitzada per fer front a la dictadura postfranquista.
Els catalans ja fa temps que hem assenyalat que l’emperador espanyol va despullat de democràcia. Ara, entre atacs irats, el seu nucli dirigent assisteix a la descomposició del seu cortijo. Molts comencen a adonar-se que la gent els ha perdut la por i el respecte. Tancats en el seu búnquer de La Moncloa, alguns detecten ja els primers senyals de l’untergang, l’enfonsament.
Publicat a l’edició nacional d’El Punt Avui

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s