"Catalunya havia de desaparèixer al segle XIX"

Pilar Rahola: "Catalunya havia de desaparèixer al segle XIX"

La periodista i escriptora publica ‘Mariona’, una novel·la ambientada en una època on el poble català va viure una gran repressió

Llibres | 2014.11.04 – 00: 00h

Pilar Rahola: `Em mossego moltíssim la lengua'

Pilar Rahola: `Em mossego moltíssim la lengua’ – L’escriptora, periodista i columnista de La Vanguardia Pilar Rahola respon a algunes qüestions, com qui seria el seu candidat favorit en un cara a cara o quines són les seves aficions.

 

Pilar Rahola (Barcelona, ​​1958) torna a la novel·la després de penetrar a la Catalunya i la Cuba dels anys 20 i 30 en El carrer de l’Embut . Per a la seva nova obra, que porta per títol Mariona (La Magrana), la periodista i escriptora viatja al segle XIX a través de la mirada d’una noia innocent del barri de Gràcia que només aspira a portar una vida plàcida i assossegada. No obstant això, Mariona veurà com tots els seus esforços per passar de puntetes per alguns dels episodis més convulsos i dramàtics de la història de Catalunya són en va. D’aquesta manera, Rahola retrata les revoltes, els bombardejos que va patir Barcelona, ​​el patiment de la gent de l’època, així com dels personatges famosos i populars que van néixer d’aquell segle ple d’hores de gran foscor i també de llum. Evidentment, també en parla en l’entrevista, i ho fa de manera apassionada tot i estar molt refredada i afònica.

Sens dubte, Mariona és un llibre molt especial a la trajectòria literària de Rahola, ja no només per haver-se submergit profundament i durant una llarga temporada en l’estudi del segle en què viu la protagonista de la seva història, sinó també perquè d’alguna manera Mariona també conté l’empremta del pare de l’autora, Josep Manuel Rahola i Quirch, que va morir el passat mes d’agost ia qui dedica la novel·la. A més de conversar sobre el llibre, resulta difícil no preguntar-li sobre la deriva que està prenent el procés català i el 9N , amb el qual Rahola està totalment compromesa com a ciutadana i com a membre del Consell Assessor per la Transició Nacional.

– Per què ha escollit el segle XIX com a escenari de Mariona ?
– El primer motiu és que jo havia estat lectora força apassionada dels Episodis nacionals de Benito Pérez Galdós. Em va fascinar aquest segle de revoltes on tot s’estava coent: les idees modernes, socials, republicanes, les democràtiques … tot allò que al segle XX esclata, al XIX comença a quallar. I així com en la literatura castellana Galdós cobreix una mica, i no només, aquest segle tan caòtic, complex, interessant i intens, en literatura catalana no hi ha gairebé res. Vaig decidir que era el meu moment, que era el segle i la història que volia explicar.

– Per què ha mirat el segle a través dels ulls de la Mariona?
– M’agraden molt els personatges petits que creixen i, especialment, les dones petites que creixen. No puc negar que això és una mica Mercè Rodoreda, tot i que també és una mica Montserrat Roig, a qui havia de dedicar la novel·la abans de morir el meu pare. Volia posar-me en la pell d’algú innocent, com havia de ser la vida d’una dona senzilla, de família pobra, en un segle tan brutal com aquell.

– Horrible!
– Mariona és una noia que pràcticament no sap ni llegir ni escriure, educada en valors religiosos i d’ordre, d’una família humil, de la Vila de Gràcia, que viu en un segle on hi ha afusellaments, repressions, bombardejos, cèl·lules maçòniques, carlistes, hi ha de tot! I ella només aspira que el segle la fricció, però no la devori; anar fent el seu camí, com si la seva vida i la seva casa fossin un castell inexpugnable. I no és així. El segle la devora i ha de reconstruir-se i créixer i, finalment, triomfa perquè supera la maldat i l’obscurantisme que envolta aquella època i adquireix les llums que el segle també té, és a dir, la Mariona del final té més llum que la del principi , encara que sigui més tràgica i hagi sofert més; s’ha revoltat, ha crescut i ara és més lliure.

– Una heroïna anònima.
– El segle XIX sobretot té herois anònims, tot i que hi ha alguns grans noms, el més conegut és Joan Prim i Prats i, per descomptat, Valentí Almirall, un gran del catalanisme polític. Després, també són molt coneguts Ildefons Cerdà, que és l’home que va projectar l’Eixample, o Anselm Clavé, el dels Cors de Clavé, i Narcís Monturiol, el del submarí. Tots ells són coneguts, fins i tot, per ser noms de carrers, però ningú coneix la seva enorme dimensió intel·lectual, compromesa, ideològica i rebel, que formaven part de cèl·lules republicanes.

– ¿I els desconeguts?
– Però el veritable protagonista són les masses ingents d’homes i dones que fan les seves petites o grans revoltes. Per exemple, les rebel·lions contra els cinquens que es porten als soldats. Només a Sants es mobilitzen més de 2.000 dones que assalten l’ajuntament i cremen les llistes dels sortejos. Totes elles eren mares, esposes o àvies de joves que havien d’anar a morir a les guerres (…) El segle és de grans masses de població anònima que es van jugar la vida, van lluitar per les seves idees, van resistir als envits borbònics i absolutistes i , finalment, molts d’ells van morir.

– Per què creu que és positiu recordar la capacitat de resistència dels catalans durant aquell segle?
– Tinc la convicció que, després d’haver estat més de dos anys submergida en aquella època, que estem al segle XXI reivindicant els nostres drets i lluitant per poder votar i posant sobre la taula el tema català amb tota la seva força perquè al XIX aguantem. Bonaventura Carles Aribau a principis del segle ja li diu adéu al català a través de Oda a la Pàtria ; és un país derrotat, l’estructura borbònica és molt repressiva, el català no té prestigi, desapareix de l’administració, de la vida pública, dels diaris, de les transaccions econòmiques, la memòria és cada vegada més feble. I, per tant, és el segle on realment Catalunya havia de desaparèixer.

– Com va ser la repressió que es va viure?
– Va ser una repressió organitzada i sistemàtica que va començar al XVIII i que va culminar en el XIX. Barcelona va patir tres bombardejos. Només en la primera nit del de Gràcia van caure més de mil bombes disparades des dels canons del passeig de Gràcia, que li deien "el desert de Gràcia" perquè allà no hi havia res (…) La gent s’anava a les muntanyes amb els seus trabucs i lluitava contra l’exèrcit i morien i mataven. Va ser un segle brutal, on es va resistir i es van mantenir uns ideals que, després, van aconseguir florir a la Renaixença. És increïble la repressió que ha patit aquest país. ¡Ferran VII, fins i tot, prohibir parlar català en els funerals!

– Un dels episodis més colpidors que descriu a la novel·la és quan el comte d’Espanya feia penjar els homes de 13 a 13 a la Ciutadella.
– Ferran VII envia a Barcelona com a governador civil a Charles d’Espagnac, Comte d’Espanya, un tipus de l’aristocràcia francesa que havia perdut el seu patrimoni a la Revolució Francesa, 1 ultrareligiós catòlic que muntava uns números considerables quan anava a missa: es tirava a terra amb escapularis, obligava a tothom a resar ia tancar les botigues per Nadal. El Comte d’Espanya, que era un salvatge, arriba aquí i decideix anar afusellant a gent arbitràriament com a forma eficaç de repressió. Fins i tot, podia enviar-te a ser afusellat i, a continuació, penjar i tallar una mà, perquè matava dues vegades. I, generalment, a la família del que havia assassinat la portava a presons d’Àfrica o al desterrament.

– Quines altres atrocitats cometre Charles d’Espagnac?
– Podia aturar perquè portaves els cabells massa llargs -que era el símptoma liberal, perquè havien trobat un llibre que considerava prohibit a casa teva, perquè li semblava que eres sospitós; va arribar a fer autèntiques barbaritats, tant, que fins i tot els borbònics catalans li demanaven a Ferran VII que per favor ho tragués perquè era un autèntic assassí -li deien "l’assassí de Catalunya" -. I Ferran VII els va respondre en una carta: "És un salvatge, però em neteja el país". El segle comença amb aquesta repressió. I just quan Europa comença a aixecar el cap amb les idees modernes, Felip V torna a recuperar la inquisició i posa policia religiosa. Catalunya, on proliferen les idees liberals, republicanes i maçòniques, s’enfronta a unes actituds ultraconservadores i ultrarepresivas de l’Estat. I entrem en xoc brutal.

– En què va consistir la revolta de les Quintes?
– Un dels drames més terribles del segle XIX és la quantitat de guerres d’ultramar que Espanya té intentant mantenir unes colònies que, una darrere l’altra, va perdent. Això implica la mort de centenars de joves. Només el primer any de batalla a Cuba moren 100.000 soldats. Cada vegada que els Borbons i el govern volien fer una guerra imposaven el sistema de quintos que significava que cada població havia de donar una cinquena part dels seus joves, de fins a 40 anys d’edat. Catalunya, que sempre ha intentat trobar la porta de darrere, va aconseguir mantenir des de finals del XVIII fins a 1870 una disposició dels furs catalans que no permetia obligar ningú a anar a la guerra.

– ¿I com funcionava el sistema de quintos?
– Quan el rei demanava joves o diners per les guerres, els ajuntaments de Catalunya posaven un impost especial, el dels cinquens, que evitava que ningú anés a la guerra. Però, el 1843 hi ha un gran soroll al Congrés espanyol perquè diuen que els catalans no participen en l’impost de sang, que és un greuge comparatiu, i s’arma una llei que preveu que es puguin pagar als cinquens, però no col·lectivament, sinó individualment, el que significa que les famílies pobres no podran pagar i, per tant, els seus fills aniran a la guerra. Catalunya intenta mantenir impostos col·lectius per evitar que els seus joves vagin a la guerra i, llavors, hi ha unes repressions brutals.

– ¿Creu que hem après dels errors del passat?
– Crec que hem après de la resistència del passat i, evidentment, els pobles es fan durs davant les repressions i acaben trobant la manera de defensar-se; avui en dia, per sort, a ningú se li acudiria agafar el trabuc i anar-se’n a la muntanya, però sí que trobem la manera de defensar-nos: la revolta catalana del 2014 té a veure amb les revoltes que hem tingut al llarg de 300 anys , té a veure amb la Mancomunitat, amb la lluita antifranquista, amb tot el segle XIX, amb 1714. Però qui hauria d’aprendre dels errors del passat és l’absolutisme centralista ja que, tot i que ara estem en democràcia i que no tenim un Fernando VII ni un Felipe V, és evidentment que continuen actuant de manera repressiva i de manera absolutista respecte als anhels catalans.

– Per què va escriure dos finals per al llibre?
– Quan vaig acabar la novel·la amb el primer final, que era molt sec i molt rotund, li vaig donar un manuscrit al meu pare, que era un home amb un nivell intel·lectual molt elevat, molt llegit , i em va dir: "La novel·la m’ha agradat i m’ha interessat molt, però al final em falla". I el meu pare mai deia res per dir. I vaig pensar "Uf, no, no, ja l’he acabat, la tinc clara, ni parlar", però en algun moment em vaig asseure i la vaig llegir tranquil·lament i vaig pensar: "Té raó". I era cert, aquest final no tenia el ritme adequat, li faltava complexitat i era massa simple per a una història tan complexa. I ho vaig canviar. Vaig trucar al meu pare i li vaig dir: "Papa, he canviat el final i t’agradarà". I, bé, jo me n’anava de viatge i el dia abans de marxar li vaig dir que quan tornés l’hi llegiria, però no vaig poder fer-ho perquè va morir quan estava de viatge.

– Per aquest motiu li dedica el llibre, la qual cosa també contribueix a que sigui una novel·la molt especial per a vostè.
– Sí, ho és perquè ell la va viure molt, em va donar els consells adequats, alguns altres, però, a més, el final de una novel·la és molt important, i no poder-se’l llegir … [s’emociona] tot el que té a veure amb el meu pare m’està costant.

– En el llibre no només explica la història del segle XIX, sinó també l’adorna amb poemes i cançons que s’escoltaven en aquesta època.
– Mariona havia de ser un personatge real, de carn i ossos, que patís, que visqués, que s’alegrés. I, és clar, en aquesta època les cançons populars eren molt importants, eren el Twitter actual. A través d’elles es creava cohesió, ciutadania, protesta. Vaig fer un treball de recerca tant dels refranys de l’època com de les obres de teatre, els sants que se celebraven i també de les cançons populars. Va ser molt bonic descobrir que algunes encara les cantem ara, i altres són conseqüència del segle XIX. És per això que a la novel·la no esmento una cançó molt famosa que és El general Bum Bum , que l’hem cantat tots de petits, i que està dedicada al general que bombardeja Gràcia, el general Gaminde.

– ¿Quina cançó de les que apareixen en el llibre li agrada més?
– Potser la cançó que m’agrada més de les que he recuperat, que és molt famosa, és El Capitello , que explica la història d’una dama de Reus que mata l’assassí del seu marit; i una altra que va ser el hit parade durant dècades és La Campana , d’Abdó Terrades, que a més és una cançó revolucionària. Sembla mentida que es cantés als carrers i places en el segle XIX, que era una època en què et bombardejaven.

– I canviant de tema, ¿quina creu que hauria de ser el següent pas del president de la Generalitat, Artur Mas, davant les dificultats que està tenint el procés català?
– El president s’ha compromès amb que els catalans votaran pel seu destí, és dir, que Catalunya sigui preguntada sobre si vol o no mantenir-se com fins ara. És un compromís personal, polític i parlamentari i jo diria que, a més, és un compromís ètic. Com l’Estat és inflexible i va tancant totes les portes, Artur Mas va buscant, com els catalans hem fet durant 300 anys, foradets a la paret. I ara el que cal fer és una gran festa del vot, que serà el 9N, que fonamentalment és un gest de desobediència, però després caldrà votar i, per tant, crec que ja no queda una altra sortida que les eleccions amb caràcter plebiscitari , emulant les que el 1931 van fer els ajuntaments espanyols, que va ser un plebiscit contra la Monarquia i va guanyar la República.

– …
– El debat ara se centra en si hi haurà llista única o si hauran diverses llistes. Jo aposto clarament per una llista única, que crec que hauríem de dir-li "d’entesa". I només pot haver-hi una llista conjunta si els dos grans partits del sí, Esquerra i Convergència, aconsegueixen unir esforços, però també si alguns grans noms de la ciutadania catalana també s’apunten, i la meva aposta seria tancar-la amb Josep Guardiola. Seria bonic.

– Com li agradaria que fos la Catalunya del futur?
– Que s’administra a si mateixa, amb un gran instint de solidaritat amb els pobles propers. Jo crec que la Catalunya sobirana és una Catalanuya solidària amb Espanya i amb la justícia social, i molt europea, però lliure i, per descomptat, governant-se a si mateixa.

– "Viure com un home lliure és una vida completa" escriu en la seva novel·la …
– És una frase que li diu l’àvia Merceneta a la Mariona quan maten al seu cunyat en una de les revoltes a Catalunya -la bullanga de 1835-. Els soldats que anaven a cavall el rebenten. Hi ha molts gravats que expliquen la brutalitat d’aquella revolta. Mariona no ho entén i es rebel·la contra aquestes idees noves, les liberals i republicanes, que han matat al seu cunyat. "Si no s’hagués ficat en embolics, estaria viu", diu Mariona. I l’àvia li respon amb aquesta frase.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s