Un servei temporal

 

FRANCESC-MARC ÁLVARO Author Img

Comparte en Facebook Comparte en Twitter

FRANCESC-MARC ÁLVARO

05/02/2016

Hora de canvis, de sortides i d’entrades en un govern. Els que han de plegar, els que no continuen, poden adoptar diverses actituds. Deixar un càrrec i tot el que l’envolta és un acte que dóna sentit a la democràcia, però sempre hi ha persones que no ho entenen. En democràcia, la política és (hauria de ser) un servei temporal. Hi ha qui viu aquesta situació normal com un drama. Alguns tenen por d’una cosa que –segons diuen– passa en el moment en què ja no ocupes cap despatx oficial: deixa de sonar el telèfon i deixen de convidar-te a una pila d’actes on et reservaven llocs preferents. M’expliquen que hi ha un polític important del nostre país que es nega a abandonar la primera línia perquè no sabria què fer als vespres si li treien la responsabilitat que encara avui desenvolupa. Sembla una peripècia pròpia d’una comèdia lleugera però els asseguro que no és fruit de la imaginació de cap dra­maturg.

La creació del Govern Puigdemont ha comportat adéus i benvingudes. Saber plegar d’una tasca oficial amb elegància és tan important com saber entrar-hi amb prudència. Els petits gestos són molts reveladors. Per exemple, hi ha persones que els costa molt de tornar el mòbil i altres instruments i objectes que l’Administració posa a l’abast dels càrrecs governamentals per fer les seves funcions. Quan això passa, uns funcionaris abnegats i pacients han de dedicar-se a empaitar l’individu que es fa el boig i vol aferrar-se a aquelles màquines que –pagades amb diners de tothom– simbolitzen el poder que va tenir i va escenificar durant una temporada més o menys llarga. La persecució discreta de qui no vol tornar un mòbil perquè no es resigna a retrobar-se amb la seva vida de ciutadà normal pot ser penosa i fins i tot ridícula. A vegades l’excusa de l’interessat és tan forçada com difícil de sentir sense indignar-nos: “Carai, ni que volgués mantenir el cotxe oficial, només és un telèfon!”. Vull pensar que no és un problema de gasiveria, és molt pitjor: és creure (amb una autoindulgència esfereïdora) que tens dret a mantenir certs privilegis perquè un dia vas formar part dels que prenien decisions d’importància. I és oblidar que tot ministre, tot conseller, tot director general, tot cap de gabinet i tot alt càrrec d’un govern no és altra cosa que un empleat de la ciutadania, de qui cal esperar eficàcia, responsabilitat, humilitat i honestedat. Cal esperar-ho i cal exigir-ho amb l’autoritat i el dret que ens dóna el fet de ser votants, ciutadans i contribuents.

No compro les simplificacions de la suposada nova política però detesto profundament les rutines, justificacions i actituds d’aquells que encara avui no saben que la seva missió té –ho facin millor o pitjor– data de caducitat des del moment en què prometen el càrrec. Tots són provisionals, tot és efímer.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s