Repulsió

JOANA BONET Author Img

 

14/03/2016

Ja no estem parlant de la batussa política de sempre, amenitzada pels grups picant de peus a la tarima del Congrés, ni de les esgrimes dialèctiques que requereixen escopidera i acaben per empetitir més el pinxo que el conill. Avui, el clima d’odi, d’ hòstia seca i planxada, creix entre la classe política i l’electorat més militant del tal manera que arriba a resultar incòmode que els contraris s’asseguin en una mateixa taula, on abans menjaven tots. La falta d’ entesa per governar es gesticula amb brusquedat i deixant plantat l’altre, elevant el volum de l’insult, enfrontant germans polítics però també famílies biològiques. És el resultat d’una radicalització de posicions, de bàndols territorials i ideològics desproveïts de voluntat de sutura, que desconsola aquells que pretenem que la vida sigui més fàcil perquè al cap i a la fi tots morirem.

Els gats més vells romanen atònits davant la baralla, amb la mateixa mirada que Luis de Guindos quan el petó aquell entre Iglesias i Domènech, i els primeres espases suen la camisa i tiren de coratge i mala bava. Tots donen carbassa a Sánchez i a Rivera, com si fossin cònjuges ofesos que eviten parlar-se. I reprodueixen aquest mal rotllo d’escena de dormitori congelada i muda, tallada per ganivets a l’aire. La nova esquerra li treu als partits sènior els seus pitjors avantpassats: mans tacades davant mans rentades amb Lux. A Barcelona, l’alcaldessa Ada Colau es llança als militars en un escenari tan blanc com el Saló de l’Ensenyament i els demana que millor que toquin el dos amb el seu estand. “Ja saps que nosaltres com a Ajuntament preferim que no hi hagi presència militar al saló”. El folklore esquerrà causa estralls, i demostra que no aconsegueix jubilar la idea d’un exèrcit d’una altra època, encara que avui sigui la institució més valorada de la societat espanyola i fa uns anys li passés revista una dona em­barassada.

Bons i dolents, militars i civils, rastafaris i casta, ens enfrontem a un panorama descoratjador per a la convivència, arremangat per aquest costumisme de dretes que es posa molt mal educat i arrufa els nassos davant el canvi.

Els sotracs de l’odi embruteixen ­però alhora mouen el món; alguns provoquen salvatjades i d’altres aconsegueixen autèntiques heroïcitats. L’editorial Adriana Hidalgo acaba de publicar una antologia de textos misantrops de grans autors: Oda al odio, que compila i prologa Ariel Magnus. En el seu pròleg escriu: “Preferir el misantrop pur, gairebé tautològic, el que no té raons personals per la seva aversió, no ens ha d’impedir comprendre que també altres causes, per molt individuals, i en aquest sentit, menyspreables que siguin, poden gestar un odi sincer i bonic”. Diuen que l’odi pot ser una manera d’expressar amor, però els nostres líders polítics demostren que el seu tan sols és una forma de repulsió.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s