Democràcia de setge

 

FRANCESC-MARC ÁLVARO Author Img

 

02/09/2016

Caminem cap a unes terceres eleccions a Espanya, segons les cròniques escrites de Madrid estant. És irònic que un Estat que durant el segle XX va patir dues dictadures ara estigui inventant la democràcia compulsiva: convocar la ciutadania a les urnes fins que el cansament del votant generi un resultat de desbloqueig. De la democràcia orgànica de Franco a la democràcia compulsiva, el camí és digne d’estudi. Els tercers comicis –si finalment arriben– tindran per objectiu mesurar quina de les dues Espanyes (per dir-ho a la manera del poeta) es cansa abans. De la Guerra Civil a l’avorriment civil, no deixa de ser un avenç. Per tant, la victòria serà per al bloc que aconsegueixi vacunar millor la seva parròquia contra la fatiga i el fatalisme, mentre els contraris es queden a casa i fan més gran la bossa d’una abstenció previsiblement alta. El desaparegut Camilo José Cela va emmotllar una frase que defineix molt bé el pa­norama: “En España, el que resiste, gana”. Gallec com el premi Nobel, Rajoy ho té claríssim.

El manual diu que la grandesa pràctica de la democràcia és poder canviar de govern quan pensem que no fa les coses bé. Des del 20-D, es pot dir que la democràcia espanyola tira l’àncora en un altre paradigma: que res no es mogui. La derivada d’això és la pèrdua de tota esperança en la capacitat del vot per modificar la realitat. Vet aquí com la democràcia cotitza a la baixa mentre, paradoxalment, les urnes perden solemnitat i eficàcia perquè les han convertit en una mena de màquina escurabutxaques que mai no dóna premi. La democràcia no són només les eleccions, de la mateixa ma­nera que sense la celebració d’elec­cions lliures és impossible el joc democràtic.

Una democràcia que s’encalla de manera repetida té un problema de base, diguem-ne de cultura política o de mentalitat de les elits. Els primers símptomes d’aquesta malaltia es van veure a propòsit de la demanda d’un referèndum a Catalunya a l’estil del que el Regne Unit va organitzar sobre el futur d’Escòcia. Les situacions s’enquisten i torna el pensament antic: la política com a setge de l’enemic. En aquest punt, cal subratllar que el partit de Rivera fa veure que és el més geomètric i flexible (pot fer acords amb PSOE i PP) a la vegada que és el més clar representant de la lògica amic/enemic, com bé han experimentat nacionalistes bascos i catalans, també en el moment d’assignar els escons a la Cambra baixa. Més que el separatisme crescut, el que altera el joc de majories i minories a Madrid és el veto de C’s a tot el que faci olor de sobiranisme. El pragmatisme dels populars rere les cortines està limitat ara per un soci doctrinari, amb ganes, fins i tot, de carregar-se el concert basc.

Qui resisteix, guanya. El setge me­dieval, la guerra de trinxeres. Al final, ningú no recorda el perquè de la ­batalla.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s