Matar Jean Jaurès

 

SERGI PÀMIES Author Img

 

Relacionar conceptes actuals com la figura de Cristòfor Colom i el canibalisme socialista no és fàcil. Per això convé recórrer a virtuosos del sarcasme com Winston Churchill, pare d’una frase molt oportuna: “Colom va ser el primer socialista: no sabia on anava, ignorava on era i ho feia a càrrec del contribuent”. Per completar una altra setmana tràgica socialista, al discurs de la qüestió de confiança el president Carles Puigdemont va citar Jean Jaurès, líder socialista amb una simbòlica particularitat biogràfica: el van pelar. Jacques Brel té una cançó dedicada a Jaurès que, amb una tornada que posa la pell de gallina, repeteix obsessivament la pregunta de per què el van matar. Sospito que la resposta és més fàcil en el cas de Jaurès que si proves d’entendre el sacrifici de Pedro Sánchez, que ha intentat aplicar les resolucions de la direcció del seu partit. També és veritat que en aquesta tragicomèdia hi intervenen autèntics experts en conspiracions. Amb la coartada de la jubilació, mantenen el comandament a distància d’un partit d’essència caïnita. Un partit que s’estima més la transcendència mediàtica que susciten l’autodestrucció, la incontinència fratricida i la pirateria orgànica que la possibilitat d’una regeneració i una modernització que no redueixi el socialisme a categoria de fòssil.

Hi ha qui creu que els votants socialistes són herois per no haver-se’n atipat abans, però en realitat són viciosos del “i si?” i del mal menor. Parlo per experiència. ­Alguna vegada els he votat, sempre amb la mosca al nas, temorós d’haver-me’n de penedir i constatar amb quanta naturalitat compliran els pitjors presagis de divisió, negligència o frivolitat. I no m’han fallat mai: fent servir instruments mediàtics i un llenguatge que incomprensiblement encara lideren el deliri de donar lliçons, s’emparen en el narcisisme retrospectiu i, a l’ombra de tòtems en vies de fermentació, voldrien tenir més mans per poder-les amagar després de llançar pedres contra la seva pròpia teulada. I de l’espectacle de colonitzadors tunejats pel revisionisme revolucionari, del macguffin d’un referèndum impossible pensat per distreure’ns d’una unilateralitat argumental o de la recreació goyesca de La matança de Texas, ¿qui en surt reforçat? Mariano Rajoy. Avui té més suport electoral que fa deu mesos, s’ha carregat el principal opositor sense baixar de l’autobús, ha situat el radicalisme de Podem al nivell d’amenaça greco-veneçolana, ha convertit C’s en una nosa i es manté inalterablement petri davant del que ell anomena “disparate independentista”. I el que és més greu: a força de repetir eleccions i pervertir-ne el resultat, ha acon­seguit atrofiar l’exigència participativa, augmentar la inèrcia abstencionista i alterar les regles d’un joc democràtic que permetrà que Espanya continuï sent monstruosament al·lèrgica a una mínima cultura del pacte i del pragmatisme.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s