Això amenaça ruïna

 

ANTONI PUIGVERD Author Img

 

03/10/2016

S’equivoquen els que, pensant en el botí que en trauran, creuen que la lluita fratricida del PSOE els convé. I s’equivoquen els que en fan un altre motiu de divertiment mediàtic. S’equivoquen: la columna del PSOE està trencada. Sumada a la situació catalana i al canvi generacional (15-M, Podem), és la tercera gran pilastra del sistema del 1978 que es trenca. L’edifici amenaça ruïna. Si cau, caurà sobre tothom.

Encara que la batalla socialista acabi en taules, el mal ja està fet. La batalla pel ­poder d’aquests dies, tan obscenament plantejada, no és la causa del mal, sinó la manifestació externa d’un mal. Fa anys que el PSOE és un partit malalt. Fa anys que ha perdut la possibilitat real de ser ­alternativa. La doble victòria de Zapatero ja en va ser el cant del cigne. I no només pel final humiliant que va tenir, sinó ­perquè ja va néixer en forma de negació, incapaç de formular-se en positiu. José Zaragoza va sintetitzar l’època de Zapa­tero amb un eslògan: “Si tu no hi vas, ells tornen”. Ja en aquells anys en què Carme Chacón aconseguia una formidable collita a Barcelona, el PSOE i el PSC eren inca­paços de fer propostes positives: només sabien oposar-se al Partit Popular. De fet, la conversió del socialisme en la negació del PP ja va aparèixer en la darrera campanya de Felipe González: la del dòberman. Espantant els seus votants amb el dòberman, el PSOE va començar a morir.

Ho he escrit moltes vegades: Aznar és el polític més determinant de la democràcia. Va construir una ideologia que el PSOE no ha sabut contrarestar mai. La visió d’Espanya d’Aznar, que sintetitza José Antonio y Azaña, es va construir sobre un argument ètic incontestable: els assassinats i la falta de llibertat al País Basc. Però de seguida va perseguir un vell objectiu personal: la revisió de facto del títol VIII de la Constitució. Per això va ser el primer a parlar de “segunda transición”. Aznar i Ma­yor Oreja van articular el rebuig emotiu a la barbàrie etarra (assassinat de M.Á. Blanco) incorporant els postulats de Fernando Savater, el qual, oposant-se en nom dels valors cívics al nacionalisme, estigmatitzava tots els nacionalismes perifèrics.

(Raúl)

De seguida aquesta visió d’Espanya es va fer hegemònica i va provocar el rebot català: Carod-Rovira i el primer gran salt d’ERC. El PSOE es va quedar sense discurs alternatiu: no gosava oposar-se a aquest nou espanyolisme i no podia, per tant, acceptar les tesis del PSC; però tampoc no podia, per raons electorals, despenjar-se del tot de les tesis del PSC. El ­federalisme va néixer buit. Tothom sabia que era una etiqueta sense contingut.

L’hegemonia del PP tenia altres ingre­dients. Un d’ells, decisiu, era conseqüència dels èxits socials del felipisme. Les classes mitjanes aspiraven a alguna cosa més que protecció; i Aznar els ho va donar: capitalisme popular a l’estil de Thatcher. La borsa, l’especulació immobiliària i la gastronomia van substituir, a l’Espanya d’Aznar, la solidaritat socialista. Això va donar lloc a la bombolla immobiliària i al deute privat (ara ja públic), causants de la crisi. Però els valors que ho van fer possible persisteixen. Les classes mitjanes volen la companyia dels triomfadors, no pas la dels perdedors (noves generacions, aturats, exclosos, immigrants).

El PSOE no ha pogut contestar mai l’aznarisme amb una alternativa. Ni s’ha ­atrevit a formular una visió federal d’Espanya; ni ha sabut combatre els valors del capitalisme popular perquè també són els seus (de Blair a Hollande). Per això el ­zapaterisme no va ser sinó una aliança de tots els perjudicats per l’aznarisme (sobretot a Astúries, Andalusia i Catalunya). Podien guanyar el PP, però a l’hora de ­governar les contradiccions apareixien de seguida (exemple: sagramental de l’Es­tatut).

La crisi econòmica va fer emergir les misèries del capitalisme popular i va provocar la reacció dels indignats. Però el PSOE ja no estava en condicions d’incorporar els nous actors que reclamen una neteja a fons del sistema. Podem i l’in­dependentisme deixen el PSOE sense camp per córrer. Històrics i barons pre­tenen aprofitar la força demogràfica andalusa per reconvertir-se en la CiU del sud (i obtenen el vistiplau del sistema en tant que complement centrat del PP). Sánchez i els seus han apostat la supervivència amb una retòrica que els porta a convertir-se en complement de ­Podem.

Van caient les columnes de la transició. Catalunya, indignats, PSOE. Previsiblement, el PP en traurà, a curt termini, un benefici. Però seria insensat pensar que podrà aguantar tot sol l’edifici del 1978. El PP i les elits econòmiques podrien haver impulsat una reforma que repartís els costos de la crisi, que apuntalés la Constitució amb la saba de les noves generacions i que reformés el mapa territorial per resoldre el malestar català. S’han
es­timat més frenar-ho tot. Catenaccio. Han obturat tota possibilitat de canvi; però a dins de la societat hi ha un magma que tard o d’hora emergirà. Recorda Stefan Zweig a El món d’ahir una llei històrica que sempre es repeteix: els contemporanis no saben veure els moviments de fons que determinen el seu temps.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s